¿A qui acomiadaran?
Sergi Belbel i Roc Esquius estrenen ‘Angle mort’, una obra escrita a quatre mans i inspirada en la crisi d’una petita empresa obligada a prescindir d’un dels seus treballadors. Els plans del cap són uns, però tot pot canviar en aquesta obra que juga amb l
No és el mateix acomiadar algú en una gran empresa, on el departament de recursos humans s’encarrega de tot, que fer-ho quan es tracta d’un petit negoci on l’empresari i els treballadors mantenen una relació estreta. ¿Quina estratègia pot utilitzar el cap? ¿Poden evitar-ho els empleats? ¿Com es frena un acomiadament? Amb tots aquests elements juga Angle mort, una comèdia creada pel veterà Sergi Belbel (Després de la pluja) i el jove Roc Esquius (Sàpiens) que s’estrena demà a la sala Versus Glòries i en la qual tots dos han unit forces perquè el públic desconnecti i pugui riure una estona.
«Com que estem en una època fumuda ens venia de gust fer una comèdia basada en una història divertida i diferent», explica Belbel des de casa seva, a l’estar en quarantena per la Covid. «Però que consti que no el vaig agafar en un teatre», destaca l’autor, per a qui aquesta obra pot llegir-se com a revers d’El mètode Grönholm, l’èxit de Jordi Galceran que ell ha portat a escena. En aquella obra l’objectiu era ser contractat; a Angle mort, evitar l’acomiadament.
«La dramatúrgia és una autèntica obra de marqueteria, un trencadís de Gaudí», diu Lluís Elías, el director
Dues parts simètriques
Dirigida per Lluís Elías i interpretat per Berta Bahr, Ramon Godino, Alberto Lozano i Rafaela Rivas, aquesta nova creació posa el focus sobre totes aquelles coses que no veiem, aquests detalls ocults en angles morts que la vida amaga i que, si els haguéssim captat a temps, haurien canviat el curs dels esdeveniments.
L’obra consta de dues parts simètriques on passa el mateix però aporten informació diferent. L’espai escènic té un protagonisme especial ja que tot transcorre en un mateix espai dividit en dos a terra, però sense cap paret. En un costat queda la sala d’espera d’una start-up i en l’altre, el despatx del director, on els empleats van entrant un a un. En la primera part el públic veu i escolta què passa quan un empleat entra a parlar amb el cap, mentre a la sala contigua esperen els altres tres treballadors de l’empresa que actuen, però sense veu, només a través de gestos. En la segona part és al revés. Es repeteix l’acció igual que en la primera part, només que en aquesta ocasió sí que s’escolta què passa a la sala d’espera mentre que l’acció està silenciada al despatx del director. «Requereix una gestualitat exacta i això és el que més ha costat de tot el procés creatiu», indica Lluís Elías, director de l’obra que va ser membre de la companyia Els Joglars del 1988 al 2007.
«La dramatúrgia és una autèntica obra de marqueteria, un trencadís de Gaudí», ressalta Elías, respecte a un muntatge que ha suposat tot un repte escènic. «Tenir els quatre actors en escena en un espai relativament petit i tenir el públic als dos costats ha requerit un treball molt minuciós».
n