Cròniques (satàniques) d’un poble
En una entrevista recent, Álex de la Iglesia deia que 30 monedas era una història molt tràgica, molt dramàtica. I ho és, perquè a través del filtre del fantàstic més o menys satànic, tan ben cultivat per ell mateix a El dia de la bestia, ens explica una història inspirada en el fet que les 30 monedes que va cobrar Judes per trair Jesucrist serveixen de pretext per a una conjunció apocalíptica.
Però De la Iglesia ha practicat sempre la comèdia, com a gènere pur o incrustant-lo en altres dinàmiques temàtiques. I 30 monedas va sobrada d’humor, en perfecta comunió amb el drama, la tragèdia, el fantàstic, el terror i les lectures bíbliques en què tenen cabuda les interpretacions religioses de diferent signe: per exemple, que Jesús va pactar amb Judes la traïció perquè d’aquesta manera el seu sacrifici seria més gran. Però ¿per quin Déu permet el mal?, es pregunten en un moment de la sèrie. El millor de 30 monedas és que proposa temes religiosos i filosòfics de substància a partir d’una estructura de serial fantàstic realment entretingut.
L’última entrega d’aquesta primera temporada de la sèrie d’HBO tanca alguns interrogants i en deixa oberts molts d’altres. Així que toca esperar una nova tanda d’episodis per resoldre què passa amb l’Elena, el Paco, el Vergara, el Laguna i altres personatges. Tots viuen al poble de Segòvia de Pedraza, i sembla una reedició de les famoses Crónicas de un pueblo: Paco n’és l’alcalde, Laguna el sergent de la Guàrdia Civil –que va demanar el trasllat a un poble tranquil després de rebre un tret en un atracament a la Rambla barcelonina–, el Vergara el rector enigmàtic i l’Elena, la veterinària.
La meitat de la sèrie correspon a una idea molt atractiva: la trama és general, però cada episodi sembla la il·lustració autònoma d’un concepte clàssic del terror. El nen monstre parit per una vaca en el primer, la ouija en el segon i el mirall en el tercer, el millor de la sèrie: l’esmentat mirall reflecteix un llibre sobre la taula que en realitat no hi és. No seria l’única referència, la d’Alicia a través del espejo. A la sèrie hi ha plans i situacions que ens fan pensar en Psicosi, Aliens, Basket Case, Twin Peaks (aquest negoci amb l’hotel del poble) o fins i tot La invasión de los ladrones de cuerpos en la part final.
Però això no és un tribut o pastitx, ni de bon tros. De la Iglesia fa fluir el relat amb parafernàlia endimoniada, trames apocalíptiques, tensions sexuals no resoltes (entre alcalde i veterinària), escenes a Ginebra, Nova York, Roma, Jerusalem, Síria, París i una manera molt realista de filmar l’extraordinari excepte en els catàrtics compassos finals. I l’humor: «És el tonto del poble. No ho dic perquè sigui retardat, sinó perquè no m’ha votat», comenta l’alcalde sobre un personatge.