Entre la desídia i l’abandonament
Un any després del 2-3 davant l’Atlètic a la Supercopa, el Barça torna a sucumbir igual davant l’Athletic. No és el mateix. L’equip i el club estan pitjor, instal·lats en la provisionalitat des del capità de l’equip (Messi) fins al president (Tusquets), passant per l’entrenador (Koeman).
Per 2-3 va caure el Barça a la Supercopa del 2020 i per 2-3 va sucumbir en la del 2021. La diferència de la semifinal de llavors a la final d’ara no justifica que el cap d’Ernesto Valverde rodés per terra i que el de Ronald Koeman, en canvi, estigui assegurat. El Barça és pitjor. El temps transcorregut no ha frenat el declivi que apuntava, motiu pel qual Josep Maria Bartomeu va canviar d’entrenador. L’interregne de Quique Setién el va accelerar.
En estat de descomposició es troba el Barça, que va oferir una pitjor pinta contra l’Athletic que contra l’Atlètic a l’Aràbia. L’equip que va aguantar tantes vegades el club no gaudeix del suport de l’entitat pel solar que ha deixat el president i el seu substitut, Carles Tusquets, incapaç de frenar el desgovern de l’entitat.
Un regent i un gestor
No era un líder Valverde ni ho és Koeman, que ha assimilat el seu paper de regent provisional fins que el futur president que surti de les urnes esculli el seu entrenador. Mentrestant, com Tusquets, exerceix de gestor, estenent la sensació de provisionalitat que es transmet de la llotja a la gespa i viceversa. Mancat el Barça d’un líder o un succedani, d’algú capaç si més no de fer un crit, ja no una ordre.
«Han sigut errors d’estratègia. Ens falta parlar. Quan surt la pilota o quan cal començar a córrer, algú ha de cridar. De vegades criden i de vegades, no. Sembla que cada partit és el mateix», va explicar Antoine Griezmann després de la final, en una radiografia que resumeix la falta de comunicació, l’absència de lideratge i l’abandó de funcions que hi ha a l’equip.
El Barça va perdre quan tenia el títol guanyat sense merèixerho. Especulatiu, mai va anar a buscar-lo amb desig ni ambició, cosa que assenyala Koeman. El pitjor pecat va ser malgastar dues vegades l’avantatge que es va trobar en situacions puntuals, sense protegir-lo ni donar-li el valor que mereixia.
Jordi Alba va fer les centrades dels dos gols, però es va menjar els dos de l’Athletic. Disfrutant encara de la primera passada, va tolerar que De Marcos se li colés; en l’últim minut, sent el primer defensa en la falta lateral, es va encongir i la pilota va caure als peus del trompetista Villalibre.
Les errades individuals s’acumulen en una motxilla cada vegada més pesada. Alba no va estar involucrat en el golàs de Williams després que Muniain penetrés per la franja central lliure, sense ningú que el molestés (ni De Jong ni Busquets) i cedís la pilota a Williams defensat per ¡Griezmann! «En la nostra àrea hem de ser més contundents, estar més a prop dels davanters, perquè no puguin girar ni fer passades ni xuts», va lamentar Koeman, globalitzant el problema, atribuint-lo a l’actitud general. Aquesta és la xacra.
Triomfs sense premi
El desenllaç no hauria de restar valor als petits triomfs individuals que podrien redundar en el futur bé comú. L’exhibició de Marc André ter Stegen a la semifinal quedarà en l’oblit. Només perviurà l’anècdota de les seves negres experiències contra l’Athletic. I quan a Antonine Griezmann li dona per marcar dos gols, no serveixen de res.
De Jong va confirmar la seva puixança, batallant en un centre del camp amb un Busquets funcionarial i un Pedri que continua processant el canvi de la seva nova vida. A la llunyania es veu l’agosarat Riqui Puig ascendir a la condició de revulsiu.