En el punt de partida

La il·lusió és necessària, fins i tot convenient. Per això, afrontem cada partit amb l’esperança de veure la millor versió possible d’aquest Barça malgrat que tots sabem que l’equip juga amb unes cartes molt difícils de combinar. Algunes ja estan doblegades de tant ús, d’altres són massa noves –encara necessiten passar per diverses mans– i n’hi ha que ni tan sols són d’aquesta baralla, van quedar oblidades d’altres jocs.

I tot i que siguem conscients d’això, tot i que diguem que la construcció serà lenta, tot i que admetem que sabem que és fràgil, quan l’equip puja un parell de pisos amb certa estabilitat, deixem que l’optimisme s’apoderi de nosaltres.

I ens convencem que, amb una mica de fortuna, si col·loquem les cartes al lloc oportú, en el moment oportú, el castell pot resistir.

El Barça de Koeman havia fet petits avenços. Semblava que, recuperat el dibuix més habitual dels últims anys, eliminant alguns errors individuals, i amb un Messi estel·lar de tornada podríem establir unes mínimes bases per creure en algun tipus de miracle, o almenys, perquè l’equip creixés a poc a poc. Però n’hi ha hagut prou amb una lleu brisa del nord per desmuntar l’invent. La Supercopa ens torna a la realitat.

I tornada a començar. A cada castell que cau, és inevitable que creixi l’escepticisme cap a l’arquitecte,

però el bo és que el joc segueix. Es recullen les cartes i es torna a intentar. I tot i que l’evolució continuï sense ser robusta, sí que veiem com Araujo s’apropia de la vacant de líder de la defensa, com Pedri encara no resisteix tots els envits, però ho farà, com De Jong ha deixat de ser tan lleuger i fins i tot com Dembélé, tot i que no sigui el millor dia per dir-ho, es consolida com una amenaça per al rival.

El castell s’ha tornat a enfonsar, però a mig trajecte només queda confiar que el pròxim aguanti una mica més. Al cap i a la fi, les caigudes són més suportables quan no hi ha excessives expectatives dipositades.

n