La Xina creix al 6,5%. ¿Què implica?

L’economia xinesa va créixer un envejable 6,5% en l’últim trimestre del 2020. És, des del 2018, l’augment més gran del PIB en el quart trimestre, cosa que indica que la Xina està rebotant amb força després de la recessió de la primera part de l’any a causa dels tancaments i confinaments del coronavirus. El creixement es basa en la indústria i també, en menor proporció, en el consum intern. I a l’espectacular impuls exportador (18% al desembre), originat per la gran demanda de productes mèdics i relacionats amb els confinaments.

La Xina serà així l’únic país amb augment del PIB el 2020. No obstant, el creixement anual mitjà serà només d’un 2,3%, el menor dels últims 40 anys. Des que, gràcies al revisionisme de Deng Xiaoping, la Xina va abandonar el comunisme maoista per liberalitzar-se econòmicament, però sempre sota el control del poderós Partit Comunista.

El creixement xinès és una bona notícia per al món. Primer perquè les seves importacions, que augmenten a bon ritme, ajudaran que altres països surtin de la recessió. També perquè indica que la crisi provocada per la pandèmia pot ser –a diferència de la del 2008– de curta durada. Quan s’ha aconseguit dominar el virus el rebot ha sigut fort i ràpid.

¿El que ha passat a la Xina avança el que passarà aquest any als països occidentals? És difícil d’assegurar perquè la victòria xinesa sobre el coronavirus (encara no total) s’ha aconseguit amb una forta disciplina social en un confinament comandat per un règim autoritari. Ni als Estats Units ni a Europa es poden aplicar les mateixes receptes que són difícilment compatibles amb la democràcia i que les ciutadanies no admetrien. Però és cert que una ràpida i massiva administració de la vacuna pot aconseguir a Occident el que en alguns països asiàtics (no només la Xina) ha aconseguit la major tendència de les poblacions a la disciplina.

La directora gerent de l’FMI, la búlgara Kristalina Georgieva, acaba de declarar que la recessió d’un 4,4% del PIB mundial el 2020 pot anar seguida aquest any d’un creixement del 5,2%. Però Georgieva afegeix que «la vacuna és fantàstica, però no una poció màgica», i que per ser eficaç ha de ser administrada amb gran rapidesa a tots els països. A més, els governs i els bancs centrals han de persistir en els seus estímuls a les economies i no retirar-los massa aviat.

Però més enllà de la sortida de les crisis, les democràcies es troben davant un doble desafiament, econòmic i polític. D’una banda, la potència xinesa amenaça, a no molt llarg termini, el lideratge econòmic i militar dels Estats Units. ¿Podrà sobreviure la democràcia a un domini del món per una Xina dirigida pel seu Partit Comunista?

D’altra banda, ¿són avui els règims dictatorials més estables, o més capaços de disciplinar els seus pobles, que les democràcies? ¿La clau de l’èxit xinès és el creixement econòmic, o la fèrria dictadura del PC?

És una pregunta inquietant quan veiem que a Rússia –amb molts indicadors de fracàs social– el règim de Putin continua desafiant les democràcies i no ha dubtat a detenir, tot just aterrar a Moscou, el líder opositor Aleksei Navalni després de la seva tornada d’Alemanya, on ha sigut curat d’un molt sospitós enverinament.

Charles Michel, el president del Consell Europeu, ha qualificat d’«inacceptable» la detenció. El mateix que altres dirigents occidentals. És poc perquè la dictadura de Putin és un desastre mentre que la Xina és ja una gran potència.

El cas xinès indica que la crisi del coronavirus pot ser curta, però tindrà també altres conseqüències

n