Les ferides obertes que deixa l’‘era Trump’
Trump marxa, però el trumpisme i les seves fractures es quedaran en la societat nord-americana i més enllà, en un món que no oblidarà els quatre anys més llargs de la història recent dels EUA. La tasca domèstica i exterior a què s’enfronta ara el nou president Joe Biden és hercúlia. ASSALT DEMOCRÀTIC
«Amb les condicions adequades, qualsevol societat pot girar-se en contra de la democràcia», explica la periodista Anne Applebaum. De fet, si alguna cosa ens mostra la història és que «totes les societats eventualment fan aquest gir». L’element més consistent del trumpisme ha sigut la sostinguda pressió sobre les costures del sistema democràtic.
L’assalt al Capitoli és la fotografia que millor il·lustra l’amenaça. Traslladar la violència al cor del sistema dona una idea de com de prop s’ha estat de saltar pels aires. Si el sistema no em dona res, si ni tan sols és capaç de comptar els vots –pensaven els assaltants– ha de semblar legítim prendre el control per la força.
Trump ha sigut el president de la postveritat, explica Timothy Snyder. «Quan renunciem a la veritat, cedim el poder als que tenen la riquesa i el carisma necessaris per crear en el seu lloc un espectacle». Si els fets no compten i els instints ocupen el seu lloc, no hi ha límits en la discussió política.
Segons una enquesta de YouGov, un quart dels votants republicans consideren que l’assalt representa una amenaça democràtica. Per a la majoria conservadora, el 86% dels votants de Trump, segons una consulta de NPR/PBS/Marist, hi va haver frau electoral.
La violència sobre el sistema democràtic traspassa una gran línia vermella. L’escenari és molt complicat: per preservar el sistema democràtic s’ha de jutjar fins a l’últim responsable dels atacs, incloent-hi el president sortint. D’una altra manera, d’altres ho intentaran de nou. Però l’esmentada tasca complicarà la cicatrització de la societat que promet Biden.
POLARITZACIÓ SOCIAL
No hi ha ruptura democràtica sense polarització. L’erosió del centre, l’explotació dels extrems, ha caracteritzat els últims quatre anys. La partició social no va començar amb Trump, com reconeix un editorial del Financial Times però «cap president de la història recent ha fet més per engrandir aquestes fractures».
La polarització arrossega qualsevol espai compartit, fins i tot les conductes amb base científica. Molts seguidors de Trump desconfien de la mascareta perquè Biden sempre la porta posada. Si uns i altres viuen en mons diferents, també han de patir pandèmies diferents.
Com explica Ezra Klein al seu llibre Why we’re polarized, fa dècades que els votants demòcrates i republicans prenen camins diferents. Viuen en barris i ciutats diferents, consumeixen canals d’informació diferents, tenen també feines i educació diferents. La fidelitat amb què voten els seus respectius partits està íntimament lligada al que són i sobretot al que no volen ser.
Si la teva pròpia identitat està basada en la negació de l’altre, és molt poc probable que estiguis disposat a cedir per buscar consensos. Trump ha explotat aquesta divisió alimentant el supremacisme blanc i radiant odi des de l’oficina més alta del país.
LIDERATGE ABANDONAT
És a l’exterior on la promesa de Trump de tornar a fer Amèrica gran més ha quedat en evidència. L’ideal nord-americà, ancorat en una societat on tot és possible per a qui lluita i té talent, ha quedat fet miques amb un president envoltat a la Casa Blanca de familiars i amics.
El boicot als organismes internacionals ha minvat la capacitat de resposta de la societat internacional en els últims anys, però
Biden haurà de convèncer que torna la normalitat més enllà de quatre anys
sobretot ha evidenciat uns Estats Units més aïllats. La promesa d’Amèrica primer s’ha traduït en una Amèrica sola.
El canvi climàtic, l’amenaça més crucial a què s’enfronta la humanitat, mereix una menció a part. Trump ha sigut negacionista. La seva decisió de deixar els EUA fora de l’Acord de París serà corregida per Biden, però el mal exemple perdurarà en el temps.
PONTS AMB LA UE
Des d’Europa, la sorpresa més gran davant el fenomen Trump ha sigut constatar que per primera vegada s’ha instal·lat a la Casa Blanca un líder obertament hostil al projecte europeu. Simpatitzant de la ruptura de la UE (el Brexit) i dels populistes autoritaris que erosionen la democràcia al continent, el magnat no ha tingut cap interès en generar sinergies amb l’altre costat de l’Atlàntic.
Els europeus en van prendre nota, però no prou. Macron va declarar «la mort cerebral de l’OTAN», però qualsevol planificació realista per tenir prou mecanismes de defensa a nivell de la UE ha xocat sempre amb la gelosia de les capitals.
El cisma de valors ha sigut enorme. Un bon exemple té a veure amb la Xina. Sobre el paper, l’ascens meteòric d’un poder mundial de caràcter autoritari mereixeria una resposta compartida del que anomenàvem Occident.
Trump ha confrontat pel seu compte l’ascens xinès. Ha entaulat en solitari una batalla comercial i tecnològica. Des de la UE s’ha optat per un acostament, que ha decebut fins i tot la nova administració Biden, que s’ha quedat perplexa davant l’acord d’inversió que Brussel·les i Pequín van tancar fa un parell de setmanes.
Biden haurà de cosir les ferides sense oblidar el fortíssim suport electoral que sobreviurà a Trump. ¿Com aconseguir la reconciliació amb els que pensen que el sistema no val la pena? ¿Com segellar la pau amb els que recolzen l’assalt al Capitoli, entenent les seves frustracions, però no cedint ni un mil·límetre en els valors democràtics? ¿Com convèncer el món que els EUA tornen a la normalitat després de quatre anys?