La via madrilenya
La gestió de Díaz Ayuso dona millors resultats salut-economia que la del Govern
Des del moment que el president del Govern, Pedro Sánchez, cedeix el testimoni a les comunitats i es concedeix a si mateix passar a la reserva, la gestió de la pandèmia es confia a 17 centres de comandament que passen a assajar 17 maneres de vèncer el virus. Amb una preocupació que hauria de ser comuna: mantenir-lo a ratlla sense descuidar un teixit empresarial que segueix en xoc . Fins i tot compartint el fi, els mitjans utilitzats no han sigut els mateixos a tot arreu; amb la perspectiva de diversos mesos, podem afirmar que n’hi ha hagut millors i pitjors.
Partint de l’últim informe del Ministeri de Sanitat, amb dades consolidades a 11 de gener, veiem com la situació a Catalunya, d’una banda, i a la Comunitat de Madrid, d’una altra, són en gran manera coincidents. La incidència del virus és lleugerament superior a la capital (595 casos diagnosticats per cada 100.000 habitants, davant els 524 a Catalunya; no fa tant, les xifres eren al revés), mentre que la pressió assistencial, amb un 16% dels llits disponibles ocupats per pacients de Covid-19, és idèntica a les dues comunitats.
Xifres similars
Si valoréssim aquestes xifres sense tenir més context, podríem arribar a pensar que l’estratègia, en el camp sanitari i en l’econòmic, no està sent gaire diferent. Tampoc la xifra de defuncions contrasta en excés. Doncs bé, mentre que a Madrid la presidenta, Isabel Díaz Ayuso, ha apostat amb fermesa per la viabilitat de l’economia en convivència amb el virus, a Catalunya el fre a les activitats és generalitzat sense que les xifres, hi insisteixo, avalin l’eficàcia d’aquesta apagada. Es constata el que alguns dirigents catalans reconeixen en privat: la via madrilenya, fins i tot amb imperfeccions, dona millors resultats salut-economia que la catalana.
Si ens fixem en la restauració, la comparació adquireix caires dramàtics. Durant els últims sis mesos els bars i restaurants madrilenys han mantingut l’activitat ininterrompuda al llarg del dia i amb un toc de queda que permet servir sopars còmodament. A Catalunya, al contrari: a partir de juliol s’amunteguen les restriccions, 40 dies de tancament a la tardor i, des del 21 de desembre, un horari màxim de 4,5 hores/dia dividit en dues franges (o el que és el mateix: un tancament encobert, sense ajuts econòmics de cap tipus). Madrid, en definitiva, presenta uns indicadors epidemiològics i assistencials similars als que tenim a Catalunya sense necessitat de lesionar en excés la restauració.
Indigna sobre manera que, estant fora de combat des d’abans de Nadal, bars i restaurants estiguin de nou al centre de la diana i torni el rumor d’un altre tancament absolut. El sector, convertit en el punching ball del Govern català. Si no fos pel drama humà que hi ha darrere de cada barra, riuríem amb l’acudit.
És igual que faci setmanes que els locals estan tancats o amb un funcionament residual: criminalitzar els restauradors sembla el comodí perfecte quan no se sap per on tirar; també quan la ciutadania observa les mesures que un ha dictat i, tot i així, augmenten els contagis (el compliment de les restriccions per Nadal, exemplar segons el conseller Miquel Sàmper, no sembla haver evitat la tercera onada; els restauradors només podem confirmar que el nostre sector sí que ha acatat majoritàriament les mesures).
La Generalitat, amb els seus constants mals auguris, alimenta irresponsablement aquest rum-rum aclamada per cohorts de puristes, aliens a qualsevol vel·leïtat que tingui a veure amb les empreses, l’ocupació o això tan comú d’arribar a final de mes. Té raó el president del Col·legi de Metges de Barcelona, Jaume Padrós: no hi ha pitjor malaltia que la pobresa.
El Govern català faria bé reconeixent la seva incapacitat i demanant ajuda als que han demostrat tenir millor intuïció. Estan deixant Barcelona fora de la competició i Catalunya amb un futur molt delicat.
Criminalitzar els restauradors sembla el comodí perfecte quan no se sap per on tirar