Retorn a Frankfurt 2007
Juan Marsé, Carlos Ruiz Zafón i Josep Maria Benet i Jornet, tots tres morts en aquest malèfic 2020, es veuen immersos en una polèmica sobre qui té el dret a dir-se escriptor català, una qüestió que ja va sorgir a la fira de Frankfurt del 2007: ¿què és i q
A Juan Marsé, Carlos Ruiz Zafón i Josep Maria Benet i Jornet potser no els hauríem trobat en vida en bona companyia fent unes copes, però algunes coses sí que tenen en comú, a més d’haver mort durant l’infaust 2020. Tots tres van ser tres nois de barri vinculats a una Barcelona bromosa i trista que ja no existeix i els tres es van convertir en cronistes de la ciutat, tot i que Zafón ho fes en clau més comercial i fantasmagòrica.
Ara, en aquestes dates d’intensitat preelectoral, s’acaben de veure implicats pòstumament en l’última polèmica sobre qui té de dret a considerar-se escriptor català. Una d’aquestes qüestions que reapareixen cada cert temps i que va arribar el seu zenit amb la presència catalana a la Fira de Frankfurt el 2007 respecte al que és i no és literatura catalana: la que està escrita en aquest idioma o la que també es produeix al territori.
L’espurna va saltar dimarts en una comissió de l’Ajuntament de Barcelona a causa de la proposta de Ciutadans de dedicar un homenatge a Marsé i a Ruiz Zafón, una petició diguem-ne contaminada per una intencionalitat política. En la resposta a aquest prec, el procediment habitual del qual suposa acceptar-lo o no, Joan Subirats, tinent d’alcaldia de Cultura, va aprofitar per anunciar que ja s’estava treballant en aquest tema. La tercera carambola va arribar per Twitter, on la filla de Benet i Jornet, potser amb escassa etiqueta, va criticar al consistori l’absència del seu pare, mort l’any passat, posant èmfasi en la presència de dos autors catalans d’expressió castellana. Hores després, el consistori anunciava que també dedicaria un homenatge al dramaturg.
«Hem tingut contacte amb les editorials dels dos escriptors i en el cas de Marsé l’alcaldessa i jo vam parlar directament amb la seva filla Berta, al funeral de l’escriptor, sobre la possibilitat de retre-li homenatge», explica Subirats, que vol assenyalar que el fet que estiguin organitzant aquests dos reconeixements no implica que no treballin en el d’altres autors. «Per part nostra no hi ha problema. No estem dient que uns sí i d’altres no». En el cas de Benet i Jornet, la seva barcelonitat està profundament acreditada. Va habitar i va portar a les seves obres una geografia popular entre Sant Antoni i la Rambla –la mateixa de Vázquez Montalbán, Maruja Torres, Terenci Moix i, el que són les coses, el mateix Subirats–. Abans d’aquest episodi, el desembre passat, en la comissió de Cultura del Parlament, Ciutadans va proposar retre homenatge a Marsé i a Zafón però la iniciativa no va seguir endavant per l’oposició d’ERC i JxCat. Jenn Díaz, escriptora bilingüe i diputada d’ERC, va acusar el partit taronja de «fer política amb noms i cognoms».
El debat sobre què és la literatura catalana es transforma amb els diferents punts de vista i té en compte els factors idiomàtics però, en ocasions, hi tenen més pes els polítics. Laura Borràs, que a més de candidata a presidenta de la Generalitat és filòloga catalana, va concloure a Twitter aquesta enèsima irrupció del debat recolzant la idea que no existeix la literatura catalana en castellà. Discutible. Domingo Ródenas de Moya, catedràtic de Filologia a la Pompeu Fabra, li dona la raó a Borràs només en la mesura que català suposa un adjectiu idiomàtic. «En aquest aspecte no hi ha discussió –explica–, però les coses no són tan senzilles perquè Catalunya és, es vulgui o no, un territori bilingüe. Potser ho ha sigut històricament per imposició, però això no invalida la realitat. El debat adquireix complexitat amb la pregunta d’on col·loquem l’obra en català d’autors com Vázquez Montalbán i Mendoza».
Un reactiu interessant
Sigui com sigui, la idea del que és català o no en literatura ha funcionat sempre com un reactiu en aquesta concepció política líquida en què ens trobem. Serveix per detectar on es troben les persones que els citen perquè els autors no són llegits i apreciats per la seva obra, sinó que més aviat són utilitzats com a projectils. Jugant a aquest joc, Carlota Benet va haver d’admetre que al seu pare no li han faltat els reconeixements (la Creu de Sant Jordi i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes). «Ha sigut molt premiat i, de fet, la professió tant catalana com castellana l’ha tractat bastant bé», va reconèixer. ¿Va passar una cosa semblant amb Juan Marsé? No, ni de lluny. Marsé amb prou feines va ser reconegut localment amb la medalla d’or al mèrit cultural de l’Ajuntament de Barcelona (2002) davant diversos premis internacionals o el Cervantes. Andreu Jaume, editor de l’autor, creu que sota la concepció «escolar» del que es considera o no literatura catalana s’amaga «un menyspreu institucional des dels temps de Pujol per la literatura en castellà escrita a Catalunya, amb noms com Marsé, Gil de Biedma i Barral. Hi ha una misèria moral en el fet de no reconèixer aquesta riquesa cultural».
«Catalunya és, es vulgui o no, un territori bilingüe», diu el catedràtic Domingo Ródenas