Emma Riverola
ESCRIPTORA
La columnista d’EL PERIÓDICO Emma Riverola s’estrena en la novel·la negra, coincidint amb l’inici de BCNegra, amb Sal, una obra que uneix la intriga criminal i la denúncia ambiental.
La reivindicació del xarneguisme és bona: els catalans som un munt de coses La lluita ambiental és un tema de justícia social. Estem contaminant la terra als pobres
L’escriptora i columnista d’EL PERIÓDICO Emma Riverola debuta en la literatura en català amb ‘Sal’ (Edicions 62), suposada novel·la negra amb diverses capes de lectura. Perquè, en efecte, hi ha de fons un antic i reconeixible conflicte mediambiental al Bages, no en va és tan alt com la muntanya del Tibidabo i el llibre es llegeix amb l’agilitat de les bones trames ‘noir’, però ni de bon tros és només això. L’autora participarà en la taula rodona ‘Algú em deu calés’, de BCNegra, el dia 31. — A ‘Sal’ es menja bastant. ¿La va inspirar Vázquez Montalbán?
— No. Soc absolutament eclèctica amb les lectures i no sé si res m’influeix o si tot m’influeix. Quan començo un llibre no penso en ningú, tampoc en el gènere. Aquesta novel·la s’ha etiquetat com a negra, però jo no vaig pensar a escriure una novel·la negra.
— El menjar ajuda a establir complicitat entre dos personatges que no es porten bé perquè s’assemblen molt. En concret, el menjar de les seves famílies emigrades a Catalunya.
— D’alguna manera, tot el procés m’ha fet pensar en coses que no havia pensat abans. En el pes del passat, per exemple, en com m’ha influït o no en el llenguatge, en la manera de comunicar-me... I el menjar familiar, que és una cosa tan íntima que acaba formant una identitat. Volia reflexionar sobre aquestes arrels i sobre com a Catalunya potser es viu diferent si tens arrels en la immigració. La paraula xarnego, que havíem desterrat, ha tornat. Hi ha certa reivindicació de xarneguisme i crec que això és bo perquè els catalans estem formats per un munt de moltes coses.
— ¿A què atribueix la reivindicació del xarneguisme?
— Hi havia una integració i sobretot hi havia una possibilitat d’integració. Els meus pares van néixer aquí però venien de famílies de fora d’Espanya i a casa meva es parlava castellà. Als 14 anys vaig començar a parlar el català, que per a mi era un pas difícil perquè les llengües se’m donen fatal, tot i que me’n sentia orgullosa, em feia il·lusió, m’agradava. Però crec que en els últims 10 anys s’ha radicalitzat el tema identitari i en aquesta evident polarització també hi ha hagut gent que semblava que repartia carnets de catalanitat. Això ha fet que moltes persones s’hagin replantejat el seu lloc a Catalunya.
— ¿Com es produeix la potassa?
— La potassa s’extreu de la terra i el residu és sal bàsicament. Tres o quatre tones de sal per cada tona de potassa. Al Bages hi ha mines de potassa des de fa molt temps i els problemes de la salinització que produeix també venen de lluny. Als anys 20 del segle passat una empresària tèxtil va denunciar que les turbines de la fàbrica se li espatllaven per culpa de la salinitat de l’aigua que causaven les mines de potassa. És el conflicte ambiental més antic de Catalunya.
— Tots sabem de quina empresa parla. ¿Per què no l’esmenta?
— És que només hi ha aquesta. És un tema que m’interessa des de fa anys. Hi ha hagut mil problemes i ha passat per tots els tribunals. Em venia de gust utilitzar-lo. Quan va arribar el moment de posar-me a escriure sobre això vaig pensar: ¿faig una investigació periodística?
I no me‘n vaig veure capaç perquè no soc periodista de professió. Vaig decidir utilitzar-lo com a escenari de la novel·la i necessitava treure el nom de la història perquè volia tenir llibertat. És evident de què parlo, però a partir d’això, el cas en si i els personatges són ficció. Jo em volia alliberar. La informació és pública, existeix.
— O sigui que la trama de corrupció és fabulada.
— Exacte. Però és clar que hi ha hagut un treball excel·lent de relacions públiques d’una empresa i l’han ajudat governs de tots els colors.
— ¿Va visitar la Botjosa, l’antiga colònia de la mina de potassa?
— Sí. Fa la sensació que estàs en un no lloc. No està entre la gran muntanya de sal, tan alta com el Tibidabo, però sí que hi ha una petita muntanya de sal i l’autovia. Els carrers són amples i les cases, petites. En una època hi va haver vida i hi havia una escola, un economat... Però tot això es va tancar i ara hi queda poca gent. Gent de llavors, molt gran, i alguns nets que amb la crisi van tornar. A Sal aquestes persones són com un símbol.
— ¿De què?
— De tanta gent que va ser utilitzada en un moment i després apartada. Per a mi és una novel·la de la gent que, en un moment donat, sobretot amb la crisi econòmica, va ser abandonada pel mercat i també de la gent que va venir, va ajudar a construir un país i emocionalment se la va deixar a la frontera.
— També és una novel·la de lluita de classes.
— O de justícia social. La terra contaminada és la del pobre. Això passa en tot el món. La lluita ambiental és, al cap i a la fi, un tema de justícia
social. Estem contaminant la terra als pobres. A la Catalunya rica i plena també passa.
—I també és una novel·la crepuscular d’una era del periodisme.
— Una forma de periodisme ha mort: no hi ha masses de persones pagant per la premsa, no hi ha munts de publicitat, no hi ha empreses independents que guanyin diners a cabassos. Això permetia fer un periodisme diferent. Però no soc catastrofista: hi ha molts periodistes entossudits a fer periodisme.
—De fet, internet salva la papereta a la novel·la.
—Genera noves oportunitats que, en el futur, acabaran dibuixant un nou periodisme. Perquè el periodisme no morirà: és imprescindible la fiscalització del poder.
— Últim també: ‘Sal’ també és una oda a l’amistat.
— És una novel·la de perdedors, de tantíssima gent que va viure per treballar per vocació però que després va ser apartada. Llavors diuen: ¿què em queda? Doncs et queda molt. Et queda l’amistat o l’amor. Al cap i a la fi, la novel·la és una unió dels de sempre que els fa forts.
— ¿Per què en català?
— Em venia de gust feia temps però no m’hi atrevia. A aquest punt personal s’afegeix un punt de reivindicació de la normalitat. El català ha sigut atacat. I durant el procés certs individus han volgut utilitzar el català com un altre element de combat associant la llengua com una ideologia, mentre que el castellà és la llengua dels colons. A mi, en canvi, em sembla que defensar el català és fer que passin tantes coses com sigui possible en català. Em va costar atrevir-m’hi perquè pensava que potser no utilitzaria aquell català tan pur i que es reconeix tant. Però no és des del purisme i el castell com es defensarà el català.