Pequín silencia les veus crítiques amb la gestió inicial de la pandèmia
> Cap de les demandes per negligència presentades per familiars de morts per Covid-19 ha sigut admesa a tràmit
Wuhan sublima l’èxit. La ciutat on va sorgir el coronavirus ja l’havia domat el març passat amb menys de 4.000 morts mentre el món continua amuntegant cadàvers un any després. Hi ha sobrades raons per a l’orgull, però en aquest relat de solidaritat i esforç, de poble i Govern units per l’objectiu comú, grinyolen les veus d’una minoria. Són els que van perdre familiars durant les primeres setmanes, quan la informació sobre la pandèmia era incorrecta o escassa. Allà van confabular, en percentatges discutits, la confusió comprensible que envolta qualsevol nou patogen i la ineptitud i opacitat de les autoritats locals.
«El meu pare s’hauria salvat si haguéssim sabut que el virus era tan perillós», sentencia la senyora Liu, nom fictici. El seu pare patia diarrea i febre cinc dies abans que es decretés la quarantena i va morir una setmana després mentre esperava que l’ingressessin a l’hospital. No consta la Covid-19 al seu certificat de defunció, perquè va morir abans de ser diagnosticat. «És humiliant; ningú mor sense causa», lamenta.
El «costat fosc»
La seva lluita ha transitat pel camí habitual a la Xina: protestes ignorades, pressions policials, súpliques de familiars perquè abandoni i l’únic suport dels companys de trinxera. El més fragorós és Zhang Hai. El seu pare va morir després d’infectar-se en un hospital de Wuhan en el qual es tractava una lesió a la cama quan el coronavirus era encara una misteriosa pneumònia. «Abans no m’havia preocupat mai de la política, només d’aconseguir una vida millor, però en aquesta pandèmia he vist el costat fosc del Govern», afegeix.
El Zhang coneix el marro. Dispara titulars i distribueix sobre la taula el certificat militar del seu pare, les denúncies judicials i una carta del president, Xi Jinping. Tot remet a la vella figura del peticionari: camperols que anys enrere arribaven a la capital per denunciar
«Les seves reclamacions estan sent considerades com a assumptes polítics», afirma un activista
les barbàries comeses pels poders locals amb la certesa que, una vegada escoltats, les seves pretensions serien complertes. Els peticionaris enfonsen les seves arrels en els excessos del mandarinat, han heretat aquella fe cega en l’emperador i comparteixen el seu escassíssim percentatge d’èxit. El Zhang i la senyora Liu coincideixen a culpar les autoritats locals i a eximir de la responsabilitat el Govern central.
L’activista Yang Zhanqing, que des de Nova York ha assessorat els familiars afectats, revela que cap de les demandes contra les autoritats locals ha sigut admesa a tràmit. «No hi ha possibilitat que arribin a judici, perquè les seves reclamacions estan sent considerades com assumptes polítics», assenyala. Els rebutjos han sigut orals, en vulneració de la llei, per no deixar-ne constància escrita.
Citar-se amb ells és tan complicat com fer-ho amb dissidents durant un conclave polític a Pequín. S’encadenen canvis de data i lloc sense raó aparent i informacions confuses a través d’aplicacions de missatgeria encriptades i s’hi acudeix sense saber del cert qui s’hi presentarà. És necessari quan els seus grups a wechat o weibo, les aplicacions locals, han sigut esborrats i sotja la policia.
Ordre després del caos
Pequín va posar ordre després dels excessos al llarg de les primeres setmanes, va fulminar les autoritats sanitàries i governamentals de la província de Hubei i, a més, va amenaçar d’aplicar càstigs severs a tots aquells que escatimessin en transparència. Els acomiadaments són insuficients, jutja la Liu: «La seva incompetència ha matat gent», rasa.
L’àgil i contundent gestió xinesa del coronavirus explica una factura humana ridícula i una economia greixada de nou. Sap greu que a aquest quadro li falti generositat per permetre cap espai a la minoria de crítics, que s’han convertit de la nit al dia en proscrits.