JLo i un senyor de Múrcia
És imprescindible estudiar música: més que celebrar eleccions cada quatre anys. L’última prova, la compareixença per dimitir del conseller de Salut de la Regió de Múrcia, Manuel Villegas, acusat de tracte de favor a si mateix i la seva dona per vacunar-se contra la Covid sense ser personal de risc. «No poden fer que hi hagi una dissonància total quan una persona ocupa temporalment un càrrec sent o tenint el cognom de sanitari. Els meus documents diuen que soc metge; no posen que soc polític», va dir, deixant clar que l’obligaven a anar-se’n. L’ocurrència no ens hauria d’estranyar. Són llots d’uns fangs anomenats «vostè només ha viscut de la política» i «jo estaré en política durant un període curt». Terra molla que es tira per desmerèixer el servidor públic de carrera o de partit quan sabem que de morts n’hi ha a tot arreu, en algunes oficines més que a molts cementiris. Però no és veritat que estar de passada faci cap polític més honrat.
Tot això és opinable, no que sigui urgent ampliar les hores de música en tots els nivells educatius. I obligar els polítics a retre comptes sobre l’après. D’aquesta manera no n’hi haurà d’altres que recorrin a la «dissonància» per desviar el discurs. Perquè a l’al·ludirla, potser Villegas l’entenia com el contrari de la consonància quan en realitat és una qüestió de graus, de matisos de vegades molt subtils. El que sí que es va produir en aquesta declaració
–com en el comiat de Donald Trump, per portar això a altres llocs– va ser una dissonància perceptiva. Tècnicament, és la dificultat per a l’oïda de distingir dos sons que tenen freqüències molt pròximes. I, sí, l’oïda en aquesta comparació és vostè, estimat votant. I els sons indistingibles, el diputat que a estones se sent personal sanitari, i a estones, conseller de Salut. És normal, per tant, confondre’s i que no sapiguem quin dels dos, el polític o el metge, ha sigut el que s’ha vacunat.
Per això els nostres polítics han d’estudiar música. També per no començar una roda de premsa amb l’Oda a la alegría, que és l’himne de la Unió Europea, però, també, la cançó amb què amenitzaven els seus aniversaris Hitler i Goebbels, com va explicar Esteban Buch al seu magnífic llibre sobre la història política de la Novena Simfonia de Beethoven que aquí va editar Acantilado. Potser aquestes classes musicals haurien evitat que en la investidura més trista dels Estats Units fos Jennifer López qui cantés This land is your land. Pobre Woody Guthrie.
Soc una esgarriacries, ja. L’important és el missatge, ja. Doncs no. Quan sento dir això, qui pateix dissonància perceptiva soc jo, que veig gent que defensa l’entreteniment pur i dur donar-se cops al pit davant qualsevol crit de llibertat, tot i que estigui cantat d’una manera –i un to– molt allunyada de l’esperit del que explica. Hauria sigut millor que JLo cantés Let’s get now. Sentint-lo, vaig recordar un tema de Raúl Rodríguez ballable, àcid i a compàs. Fons i forma, vaja. Ah, el seu títol: «Que sigui el ritme el que ens governi». Tant de bo.
Haurien d’haver evitat que fos ella qui cantés el ‘This land is your land’
n