La tornada

Li confesso a la meva psicoanalista que ha tornat el Ricardo, el meu amic invisible de la infància.

–Mai m’ha parlat d’ell –respon.

–L’havia oblidat, ja que el vaig fer desaparèixer quan tenia 12 anys.

–¿Com el va fer desaparèixer?

–Bé, no el vaig matar, si és el que pensa. Vaig deixar de parlar-li i crec que es va avorrir de mi. Potser se’n va anar amb un altre nen. Però no va desaparèixer del tot. Me l’he trobat al llarg de la vida en diversos llocs. En un semàfor, per exemple. De vegades, estava menjant al mateix restaurant que jo, a la taula del costat. En moltes ocasions, el veia fugaçment entre el públic que havia assistit a la presentació d’una novel·la meva.

–¿I què feien quan coincidien?

–Res, ens miràvem un instant i després cadascú fingia no haver reparat en la presència de l’altre.

–¿S’han anat fent grans, doncs, alhora? –Sí, però ell està més envellit que jo.

–¿I com ha sigut la trobada?

–Era al llit, al matí, fent mandra abans d’aixecar-me, tot i que el despertador havia sonat feia una estona, quan es va plantar davant meu i em va dir que tot estava oblidat. ¿Què està oblidat? –li vaig preguntar jo.

–La manera com em vas tractar –va dir ell. Podem tornar a ser amics.

–¿Com el va tractar vostè? –va preguntar

Vaig deixar de parlar-li al meu amic de la infància i crec que es va avorrir de mi. Però no va desaparèixer del tot. Me l’he trobat en diversos llocs.

la terapeuta.

–Ja li he dit que vaig deixar de parlar-li, l’ignorava a causa de la pressió dels meus pares. Em deien que tenir un amic invisible, als 12 anys, no era normal, que semblava un nen boig.

–¿I li sembla normal tenir-lo de gran?

–¿I què faig? ¿Li tanco una altra vegada la porta als nassos?

-¿És aquí ara?

–És clar, li he fet lloc al divan.

La meva psicoanalista diu que hem acabat la sessió i s’aixeca. El Ricardo i jo ens aixequem també. Noto que ella està espantada. Quan sortim al carrer, el Ricardo em demana sisplau que no torni a abandonar-lo.

n