Joaquim Coll és historiador.
Hi ha un tipus d’amistat que neix de manera espontània, sense grans afinitats ni presentacions, i després continua viva durant anys per la simple insistència de la vida quotidiana. És l’amistat de barri, la que es manté amb la freqüència del qui passeja i coincideix al carrer, comparteix un cafè improvisat a la barra del bar, descobreix que hi ha amics comuns. Aquesta és la mena de relació que durant vuit anys vaig mantenir amb l’Ana Portnoy, fotògrafa i veïna del barri, fins que va morir el passat mes de maig, quan encara no li tocava, als 69 anys. Ens trobàvem a la fruiteria, ens assèiem en un banc del passeig del Born, xerràvem un quart d’hora. Ens preguntàvem pels projectes i per la salut, ens recomanàvem lectures i ens acomiadàvem sempre amb la seguretat que aviat coincidiríem de nou.
M’adono, però, que hi ha un detall que donava pes a aquesta amistat, i és que al principi ella m’havia fotografiat. M’havia mirat a fons i m’havia capturat, com a tantíssims escriptors. Els seus ulls eren el primer que veies, d’un blau clar acollidor, i després ja venia aquell somriure lluminós, que t’embolcallava. Vet aquí la seva estratègia natural perquè et deixessis observar a través de la càmera, sense artificis: ens tractava a tots amb una proximitat que et desarmava. Potser per això el que sobresurt de les seves fotos és el rostre amb tots els matisos, mentre el fons sol quedar difuminat, passatger, com de fantasia.
Com a bona lectora de novel·la, l’Ana Portnoy era una fixa del festival BCNegra i molts dels escriptors convidats havien passat pel seu objectiu. Qui vulgui descobrir la seducció calmada que exercia, ara pot acostar-se a la biblioteca Jaume Fuster i veure l’exposició que li dediquen -Directe als ulls- en l’edició d’aquest any del BCNegra. La visita es pot completar de manera virtual a la seva pàgina web. Contemples aquella galeria de retrats, de ments capaces de la imaginació més retorçada, i entens que amb més o menys resistència tots van acabar retuts a la mirada i la llum de l’Ana. Els veig i recordo les seves paraules quan ens acomiadàvem al carrer: «A veure si un dia d’aquests et faig més fotos, que ja toca».
n