Adeu a Eduard Vivancos

Cada vegada en queden menys. La majoria dels centenars de milers de persones que van creuar el Pirineu el 1939 ens han anat deixant. El passat 30 de desembre ho va fer Eduard Vivancos (1920–2020). En aquella època ell era un jove atleta, esperantista i llibertari, treballava des dels 13 anys i tenia una passió desbordada pel coneixement.

La guerra, no obstant, li va canviar la vida per sempre. Amb els companys de l’Institut Obrer de Barcelona es va allistar com a voluntari contra el feixisme. Va ser una carnisseria. A França el van rebre incomptables penalitats en els camps de concentració. La seva germana Julieta encara recorda com molts anys després, quan el veies menjar, t’adonaves que havia passat molta gana. Per sort, va tenir la protecció del seu pare, que també era als camps.

Allà van reviure la solidaritat i la cultura dels ateneus de la República, incloent, com no podia ser de cap altra manera, els grups d’esperanto. A aquesta llengua de pau i fraternitat es dedicaria en cos i ànima, primer a París, després a Toronto. A les Amèriques va recuperar també la seva carrera esportiva, formant part de la selecció canadenca d’atletes veterans.

Gràcies a la seva feina a Correus va poder anar a la universitat, on brillantment es va llicenciar en Literatura espanyola, i va fer també estudis de màster. I va ser molt actiu en la lluita antifranquista, portant a Toronto, entre d’altres, Federica Montseny. No va oblidar mai les seves arrels i durant més d’una dècada va ser un dels principals col·laboradors de La Flama, la revista del Casal dels Països Catalans de Toronto. Des que va morir la seva estimada Ramona el 2015 vivia acompanyat de la tendresa del seu fill Floreal, amb qui el 19 de setembre de 2020