Sleaford Mods ‘Spare ribs’ Rough Trade
Un hooligan de mitjana edat que va deixant anar improperis en veu alta pel carrer mentre al seu voltant la gent eludeix el contacte visual i canvia de vorera i un paio amb aspecte de sensesostre que assenteix amb el cap i fa glops a l’enèsima llauna de cervesa del dia són, sens dubte, les estrelles del pop que el segle XXI es mereix. I allà hi ha Jason Williamson i Andrew Fearn per reclamar el lloc. Però més enllà de la seva impactant proposta estètica, un mirall que reflecteix l’apocalipsi quotidiana que la Gran Bretanya pija del Brexit pretén amagar sota la moqueta, hi ha un bon munt d’arguments per sostenir que els Sleaford Mods són el grup anglès més rellevant de l’última dècada. I Spare ribs, el seu sisè elapé, els confirma pràcticament tots.
Les afiladíssimes lletres de Williamson continuen sent un imbatible catàleg d’invectives contra tot el que està malament al món modern (i de frases que demanen a crits una samarreta en la qual ser impreses, com aquest «Fem que fotin el Brexit amb el penis d’un cavall» que escup en la molt irada Out there), tot i que un diria que el veritable cor narratiu del disc, si és que existeix tal cosa, s’amaga aquesta vegada en les dues cançons en què el frontman dels Mods, esperonat per una lesió a l’esquena que el va fer llançar-se en braços de la codeïna i els calmants durant el confinament, evoca sense falsa nostàlgia els dies d’infància passats en una estreta vivenda de protecció oficial de Grantham, Lincolnshire.
Fishcakes, que tanca l’àlbum, és un lúgubre però emocionant passeig pel suburbi anglès de finals dels anys 70, amb les seves parets empaperades, les celebracions a força de peix arrebossat i els seus «regals de segona mà» per Nadal. Mork N Mindy, que es beneficia de