Una sessió d’espiritisme amb Federico Fellini
El documental ‘Fellini de los espíritus’ s’endinsa en la singular personalitat del director de cine italià. La pel·lícula de Sellma Dell’Olio posa èmfasi en el seu interès pel món dels somnis, que el va conduir inevitablement a la psicoanàlisi, així com p
La mezzosoprano donostiarra Carmen Artaza és la guanyadora del primer premi de la 58a edició del Concurs Internacional de Cant Tenor Viñas de la final celebrada ahir al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Artaza, de 25 anys, també ha sigut guardonada amb el premi extraordinari de millor cantant espanyola, ofert pel tenor Plácido Domingo, a més del premi Mozart. La donostiarra es converteix en la setena concursant espanyola que guanya el primer premi del Concurs Tenor Viñas i pren el relleu de Beatriz Díaz González, que va guanyar el guardó el 2007.
La mezzosoprano ucraïnesa Olga Siniakova i el baríton argentí Germán Enrique Alcántara van completar el podi, mentre que el baríton rus Vassili Sokolov, el tenor xinès Chuan Wang i la soprano russa Inna Demenkova es van emportar els altres guardons oficials. El públic, per la seva banda, ha votat Carmen Artaza i Germán Enrique Alcántara com els millors intèrprets de la vetllada. Els guanyadors actuaran demà en un concert amb orquestra a l’escenari del Gran Teatre del Liceu en l’esdeveniment de clausura del concurs.
Divuit concursants de dotze països es disputaven els premis principals a la gran final disputada al Liceu. Els cantants van ser seleccionats per un jurat internacional, format per directors artístics dels principals teatres d’òpera del món, d’entre els 447 candidats inscrits de 55 països que van participar a les audicions preliminars, que per primera vegada es van celebrar telemàticament a Berlín, Milà, Londres, Nova York, Pequín, Los Angeles, París, Moscou, Madrid i Barcelona.
Distincions
Un total de 125 cantants van ser seleccionats per viatjar a Barcelona per participar en la segona prova del concurs, realitzada el 17 i el 18 de gener, dels quals 38 van ser elegits per passar a les semifinals dels dies 19 i 20.
El jurat, presidit pel director artístic de Gran Teatre del Liceu, Víctor García de Gomar, estava integrat per Damià Carbonell, Alessandro Di Gloria, Alessandro Galoppini, Sonia Ganassi, Tobias Hasan, Sophie Joyce, Peter Mario Katona, Joan Matabosch, Elena Pankratova, Christian Schirm, Christoph Seuferle i Ludmila Talikova. Aquesta edició va repartir 115.000 euros en premis, dels quals 77.000 van ser per als sis guardons oficials, mentre que uns altres 20.000 es van destinar a quatre distincions especials i també es van atorgar borses d’estudi en algunes de les acadèmies més destacades del món.
nA A fondo, el programa d’entrevistes de La 2 de TVE conduït per Joaquín Soler Serrano en la segona meitat dels anys 70, Federico Fellini assegurava tenir por dels viatges. «No m’aporten res, només petits detalls inútils». Aquest és un dels talls inclosos a Fellini de los espíritus, documental estrenat ahir, coincidint gairebé amb el centenari del seu naixement –va néixer el 20 de gener de 1920 a Rimini i va morir a Roma el 31 d’octubre de 1993–, que indaga en aspectes coneguts i en d’altres menys divulgats del cineasta.
La seva directora, Selma Dell’Olio, va debutar fa tres anys amb un altre retrat d’un nom major del cine italià, Marco Ferreri. Però res com Fellini per endinsarse en qüestions que van del viatge a la màgia, del cine als somnis i de la psicoanàlisi a l’espiritisme.
Un dels entrevistats al film, William Friedkin, assegura no ser conscient dels seus somnis: «Si ho fos, seria millor cineasta». Al director d’El exorcista li agrada molt Fellini per la seva capacitat per materialitzar el món dels somnis, com als altres dos cineastes anglosaxons que apareixen al documental, Damien Chazelle i Terry Gilliam.
El món somiat i la fantasia connecten l’ex-Monty Phythonamb el creador d’Amarcord. Sense l’espai oníric del somni, tots dos haurien fet un cine completament diferent. «El somiador és un convidat en els seus propis somnis». Així ho plantejava Fellini. No necessitava altres suggestions per materialitzar les seves fantasies. Una vegada va provar l’LSD, però l’experiència va ser decebedora, perquè, segons ell, els artistes ja viuen en la imaginació.
Va freqüentar les sessions d’espiritisme, i d’allà va sorgir Giulietta de los espíritus, tot i que la seva dona, i protagonista del film, Giulietta Massina, va acabar una mica farta de tantes sessions en les quals s’invocaven els esperits de persones mortes. A Fellini li agradava el tarot. I va ser amic íntim de Gustavo Rol, mestre de fenòmens paranormals que el va convèncer que hi havia alguna cosa després de la mort.
També es va psicoanalitzar. Era un jungià acèrrim. La pauta d’Ocho y medio és una sessió de psicoanàlisi. Explorar en la ment li va fer veure el cine i la vida d’una altra manera a partir dels anys 60.
El director va provar l’LSD una vegada, però l’experiència li va resultar molt decebedora
Viatge per la memòria
No va deixar mai de banda el llenguatge oníric. I tot i que tenia por dels viatges, de no entendre’s amb la gent, va filmar o va idear molts viatges onírics: Amarcord, que també és un viatge per la memòria, o un dels seus projectes no materialitzats, El viaje de G. Mastorna, un passeig cap a la mort que hauria realitzat amb el seu estimat Marcello Mastroianni. A La dolce vita, de 1959, en ple auge de la modernitat cinematogràfica, Fellini va anunciar el final de la transcendència de la societat de l’espectacle. El Vaticà es va revoltar contra el film a través del seu òrgan oficial, L’Osservatore romano. Malgrat l’escàndol, Pier Paolo Pasolini va considerar La dolce vita profundament catòlica.
I no hi pot haver un documental sobre Fellini en el qual no aparegui o no es parli de Nino Rota. En un moment commovedor del film, el cineasta afirma que només entén les seves pròpies pel·lícules quan escolta la música de Rota.
n