Una mirada particular
L’escriptor Arturo San Agustín es capbussa a ‘Amanecer en el Gianicolo’ en la més autèntica i menys turística Roma, ciutat on durant anys es va escapar quan es notava dominat per l’excés de desencant, les picabaralles de la feina o els avatars d’un déu de
En aquesta etapa de soroll i fúria, els rellotges assassinen el temps. Potser per això, i anticipant-se un segle, William Faulkner va deixar escrit que només a l’aturar-se el rellotge torna el temps a la vida.
Hi ha dies que desitjaríem que la màquina infernal s’aturés. Que les manetes històriques deixessin de marcar les hores del bolero i els dígits actuals deixessin de comptar els pressentiments del reggaeton. I que la vida ens permetés una escapada per recuperar-la, i els sentits, una treva per assaborir-la.
Durant anys, quan Arturo San Agustín (Barcelona, 1949) es notava dominat per l’excés del desencant, per les picabaralles a la feina o pels avatars d’un déu desconegut, s’escapava a Roma. Es perdia pels seus carrers empedrats, escoltava la seva gent descreguda, es prenia una tassa de cafè a la barra perquè un client li va il·lustrar que «cal ferho dret i en dos xarrups ja que només els turistes prenen el cafè asseguts». I al mig de rutes imprevistes, buscava un banc públic per poder observar pacientment les façanes escantellades.
I feia amics que tinguessin un àtic amb terrassa «perquè quan un es desperta en un àtic romà amb terrassa, des de la qual es poden observar pins, edificis, cúpules d’esglésies, terrasses, més pins, les inevitables gavines, algú parlant per telèfon i, més al fons, l’espectacular Cupolone, és a dir, la cúpula de la basílica de Sant Pere, la mirada s’alegra i es valora la vida». I el temps s’atura i els colors van desplegant el seu atractiu a través d’un pantone complet. «De l’ocre intens a l’or matutí. Blanc imperial, blanc de marbre de vegades poc blanc, blanc brut, descolorit. Verd de molsa, verdet, maó vermell, grisos de pluja, grocs d’agost i algun siena. Rosa estrany i també verd de pi. Negre històric en algunes estàtues i un gran blau a dalt després de les tempestes».
Aquest és el paisatge de l’assossec admirat des del Gianicolo. El vuitè turó que domina la postal i des d’on el silenci reparador contrastava amb la bullícia dels seus carrers quan eren plens de turistes impacients, a qui no s’hauria de permetre que transitessin amb pantalons curts segons sentencia San Agustín amb
William Faulkner va deixar escrit que només al parar-se el rellotge torna el temps a la vida
la contundència de les seves conviccions cada vegada més inalterables a causa del setge al qual creu que el món d’avui el té sotmès. Home de cultura, escriptor de detalls, amic de monges i cardenals, transeünt incansable, cúmul de vivències, ric en fraternitat i enyorat anarquista, Arturo San Agustín es va interessar per l’idioma italià per una cançó.
Corria el 1961. El festival de San Remo era una llançadora d’èxits musicals que Itàlia intentava ampliar a través d’un altre certamen encara incipient. Eurovisió. Al di là
va ser el tema. I aquest més enllà inicia la banda sonora d’un llibre destinat a ser la guia humana i sensorial de la capital del nostre imperi cultural. Si hi afegim Sapore di sale,Senza fine o Il Mondo,
Modugno, Vanoni, Mina, Conte o Pavarotti, Verdi o Morricone, obtenim una recopilació indiscutible que s’adapta a les pàgines, com el cine a la retina i les torres i campanars a l’horitzó etern atalaiat a Amanecer en el Gianicolo.n