Les xarxes socials

fitxatge del conjunt Movistar el 2021. També ells, sí, tenen un munt de muntanyes en aquest territori per poder entrenar-se a gust, però són allà, com els pilots, per preservar els seus comptes corrents.

No és igual pagar el 10% que gairebé el 50%, i això ha animat el Rubius i diversos atletes

Márquez li va demanar el 2013 a Rajoy un cop de mà, però no li va fer cas

Les lleis andorranes han canviat des del 2012 per atraure estrelles

Algunes d'aquestes estrelles, molt actives a les xarxes socials, mantenen dures polèmiques amb aficionats que els critiquen per viure fora d'Espanya. Sens dubte, el més ardent en els debats és Aleix Espargaró, però, el 2019, Rins va liquidar amb un duríssim «tot és enveja» la queixa del partit Guanyar Terol, que va criticar la concessió al pilot de Suzuki de la Creu de Sant Jordi, «perquè aquestes condecoracions haurien de concedir-se a qui resideixi a la nostra província i no en paradisos fiscals com Andorra».

És evident que la diferència d'escala fiscal és brutal. Per cada milió d'euros que guanyen (i en guanyen més d'un i de dos), els pilots o qualsevol altre esportista, ha de pagar la meitat a la Hisenda espanyola i només el 10% a l'andorrana, on han de viure, això sí, 90 dies a l'any. «Repeteixo –insisteix Rubén

Xaus–, els diners no són el més important, però, en alguns casos, estem parlant de joves que arrisquen la seva vida amb carreres professionals curtes i que, fins i tot, viuen amb la incertesa i el perill, com li passa ara al Marc (Márquez), de no saber si un accident i/o una lesió truncarà, de cop, la seva carrera i, llavors, tenir o no el doble de diners al teu compte és molt important».

Va ser, precisament, Marc Márquez qui, el 2013, va mirar d'intercedir davant el Govern de Mariano Rajoy perquè canviés la seva política fiscal amb determinats contribuents. Márquez acabava de guanyar el seu primer títol mundial de MotoGP (ja havia guanyat els de 125 cc i Moto2), Pol Espargaró havia conquistat aquell mateix any el ceptre de Moto2 i Maverick Viñales, el de Moto3. Rajoy es va voler fer una foto amb els tres campions espanyols d'aquell any i Márquez s'hi va negar. «No el satisfaré», va comentar MM93 a qui li va proposar la foto «al representant d’un Govern que em treu més de la meitat del que guanyo».

Va ser Carmelo Ezpeleta, organitzador «Jo no criticaré mai, mai, algú que fa una cosa legal, tot i que no em sembli correcte», indica Manuel Casado, propietari d'una empresa de material de construcció i president de la Federació Espanyola de Motociclisme. «A mi també m’han ofert treure els meus diners fora, però sempre ho he rebutjat. El que sí que diré és que agraeixo molt a Marc

(Márquez) que continuï vivint i cotitzant a Espanya, ja que, amb la seva contribució i la de milions d’espanyols, podrem continuar ajudant, com vam fer en el seu temps amb els que, ara, se n’han anat a residir a l’estranger, a construir circuits, mantenir els planters, escoles, campionats promocionals, escuderies i equips, que és on neixen els campions. És evident que sense els diners públics, sense aquestes ajudes, el nostre esport no tindria present, ni futur. Ni la fantàstica Sanitat que tenim, carreteres...».

Quan va sorgir la polèmica del 2013 entre els pilots de MotoGP, va ser molt comentada la intervenció, a les xarxes socials, de Chicho Lorenzo, el pare del pentacampió Jorge Lorenzo, un dels primers a instal·lar-se a Suïssa i, després, a Andorra. Chicho, indignat per aquells que criticaven Marc Márquez davant la possibilitat (que després va ser falsa) que s'instal·lés a Andorra, va escriure: «Tots els que critiquen el Marc farien exactament el mateix, en cas de guanyar el mateix o, fins i tot, molts menys diners que ell. En aquest país d’envejosos, on els ganduls aspirants a paràsits, a viure a compte dels impostos que paguen els altres, són legió, gairebé ningú podria tirar la primera pedra».H

No és una cosa nova que les estrelles esportives que poden residir lluny del seu país d'origen busquin petits estats on hi ha menys pressió fiscal. En el cas dels ciclistes, abans se n'anaven a Mònaco, fins que Purito Rodríguez va descobrir Andorra i a la seva estela van anar instal·lant-se corredors de tot arreu, dels anglosaxons que vivien a Girona, rere els passos de Lance Armstrong,a bona part dels colombians, que només trepitgen Europa en època de competició. A Girona ja no queda gairebé ningú que es guanyi la vida a cop de pedal. I a Andorra el grup és tan gran que el juliol passat només era necessari situar-se enmig de la pujada d'Envalira per sentir-se com a la ruta del Tour. Uns, perquè residien a Andorra, i d'altres, aclamats per la nova crida del país com a destí cicloturista, perquè havien triat les seves muntanyes per entrenar després del confinament.

Un professional explicava per què va canviar Mònaco per Andorra. Pel lloguer d'un petit apartament tenia un xalet i pel preu d'un cafè a Montecarlo podia esmorzar a qualsevol bar pirinenc, malgrat que la pressió fiscal andorrana i les exigències són més fortes que les monegasques (10% del salari i l'obligació de deixar 50.000 euros com a fiança davant el Ministeri de Finances d'Andorra). Potser no resulta políticament correcte residir a l'estranger per pagar menys impostos, però més impresentable i un delicte és enganyar el fisc espanyol com han fet alguns grans astres de la pilota.

Residir fora i pagar menys no és correcte políticament, però eludir el fisc és delicte

H