Voler, saber, haver de

No només

ra hi ha somiadors que volen tan alt que forçosament han d'estavellar-se, com existeixen els que es neguen a acceptar límits i els que no fan res més que rebre i complir ordres. Enreconèixer aquests extrems corren les arteries de la majoria de les vides, cert que en un precari equilibri. Com s'ha dit ja, voler, saber, haver de.

S'ha retirat el tennista Carlos Boluda amb 27 anys. Ho escric pensant que saben de qui es tracta i pot ser que no sigui així. Boluda va ser durant un temps la gran promesa del tennis espanyol, el nou Rafa Nadal per als periodistes, el cosset de nen sobre el qual es construïa un futur ple d'èpica després d'haver guanyat dos tornejos Petit As, informalment el Mundial del tennis infantil.

Les entrevistes amb motiu del seu adeu a les pistes són una col·lecció de perles per als psicòlegs de l'esport i de la vida. ¿Volia ser tennista, Boluda? ¿Ho ha disfrutat? ¿Ha tardat massa a imposar el seu desig d'una altra vida als dels altres? ¿Tant costa

Hi ha qui renuncia als somnis, hi ha qui no es posa mai a prova

els mateixos límits i acceptar que mai no es farà el salt definitiu al cim? ¿Quantes vegades ha de burlar-se de tu el públic perquè acceptis sense demora veure la teva imatge real al mirall? I els pares, ¿què diran davant tanta projecció de si mateixos enterrada definitivament? ¿Volia ser tennista o el van fer tennista? Algunes d'aquestes qüestions es resolen amb el titular que més ha repetit: deixar el tennis ha sigut un alliberament, com si fos un Prometeu encadenat que s'ha pogut escapar del càstig etern que el consumia. Així, de retorn al principi, en la vida esportiva d'aquest noi quin ha degut ser el pes de cada factor: ¿volia, sabia o havia de ser tennista?

Són entrevistes, les seves, amb un clar fons d'amargor. En les seves paraules s'adverteixen fàcilment els moments de dolor, frustració i sense sentit que es van apropiar del xaval a mesura que xocava amb la realitat d'unes expectatives que no podien concretar-se. Parla com si hagués viscut una vida sencera i com si, arribat el moment de fer inventari, hagués preferit que tot fos més curt i durés encara menys. L'esport d'aspiració elitista viscut com una esclavitud imposada per un mateix i per l'entorn. Una pena que s'arrossega fins i tot que un, valent, es despulla o deixa que el despullin. Es compten per milers els Boluda. Al tennis i a tots els esports.

H