Wuhan reneix del trauma
Al matí boirós encara es distingeix el riu Iangtsé, aquesta majestuosa cicatriu que divideix i ordena Wuhan, però costa veure els marges d’una ciutat que creix sense aturador. «Avui Wuhan és el lloc més segur de la Xina», afirma la Liu, de Xangai, que treu el cap des de dalt de la Pagoda de la Grua Groga. «I si passa alguna cosa, tenim experiència a arreglar-ho», afirma la Yang, la seva amiga local.
Wuhan és la ciutat més segura i sap com vèncer el virus. Aquesta fórmula, amb variants mínimes, aquests dies es repeteix com un mantra. Wuhan és la ciutat que concentra el gruix dels morts –oficials– a la Xina (3.869, de 4.635), la dels hospitals desbordats i els cadàvers en bosses. També és la que suma vuit mesos sense contagis, la de les recents festes a macropiscines i celebracions multitudinàries d’any nou. Wuhan sintetitza el triomf xinès contra una pandèmia que encara turmenta el món.
El remei va ser aplicat fa un any. Els seus 11 milions d’habitants, tants com catalans i valencians junts, van ser tancats en un experiment social sense precedents en la història moderna. Sense trens ni avions per entrar ni sortir, reclosos a casa durant 76 dies, sense visites al supermercat ni a l’estanc, sense passejar el gos.
Incredulitat inicial
El món va ser escèptic en vista d’una mesura que després adoptaria. Serà ineficaç, deien alguns; és l’enèsima violació de drets humans d’una dictadura, deia tothom. Els últims estudis de seroprevalença indiquen que van frenar l’expansió del virus a la resta del país. Xangai o Pequín, amb una vintena de milions d’habitants cada una, registren tot just un grapat de morts. Ningú ha oblidat aquelles setmanes de plom. El Liang, de 44 anys i amb diabetis, va patir una tos incessant a finals de gener. Integrava els comitès de districte que portaven el menjar a domicili i que, juntament amb la xarxa de voluntaris, van permetre l’estricta quarantena. Ho recorda la seva germana Yang: «Va trucar a l’hospital però li van dir que estaven desbordats, que hi havia 500 persones en espera. Jo li telefonava cada dia i em repetia que estava bé, fins que una vegada va contestar el meu pare i em va dir que l’havien ingressat perquè estava molt malalt. «Vaig anar a visitar-lo a l’Hospital Xiehe i em vaig espantar. El terra dels passadissos estava cobert per pacients, no hi havia prou metges ni infermeres. Vaig aconseguir colar-me a la seva habitació. Estava inconscient, amb prou feines obria els ulls. No em va poder contestar. Vaig arribar a casa una hora després i em van trucar. Havia mort».
La Yang comparteix un judici estès. Sap que la realitat no s’ajusta a la propaganda. Que les autoritats locals van minimitzar la gravetat del virus en les primeres setmanes i van organitzar imprudents banquets quan ja se sospitava del contagi humà. Però també que després el Govern va prendre mesures audaces i sense precedents, que va improvisar la logística per atendre’ls i va donar consells vàlids quan encara se sabia poc del virus. Un cop d’ull al
Molts van tenir estrès o ansietat en una quarantena més rigorosa i sobretot més inquietant que les dels altres països
pertinaç naufragi global un any després que Wuhan mostrés el camí decanta la balança. «El meu germà sabia que estava malalt i va decidir arriscar-se per ajudar els altres. Era la seva feina i el seu desig. No li guardo rancor a ningú», assenyala en un bar mentre s’acaba una cervesa.
El tancament va generar reaccions diverses. Chen Li, de 27 anys, va entrar en pànic. «Estava convençuda que em moriria en qualsevol moment. Acabava de llicenciar-me després de molts anys de durs estudis i vaig pensar que era molt injust», afirma. Chen Liu, inversor en la trentena, només lamenta aquell tedi compartint sostre amb la dona, fill i sogres. «No teníem prou temes de conversa, els dies se succeïen sense res a fer», explica, tot i que afegeix: «Sabíem que a casa estàvem segurs».
Aquella quarantena no és comparable amb les que després replicaria el món. Va ser més rigorosa i llarga i, sobretot, més inquietant. Els wuhanesos s’enfrontaven a un virus del qual encara es desconeixia l’índex de mortalitat o les vies d’infecció, ignoraven si n’hi hauria prou amb el tancament per vèncer-lo o quant duraria aquest. Molts van tenir estrès, ansietat, insomni o pensaments suïcides. Aquells dies també van servir per vèncer clixés sobre la psicologia, desdenyada per Mao com un deliri petitburgès, i que es deixés d’estigmatitzar el que demana ajuda com un boig. El 2014, quan un vol malaisi va desaparèixer amb desenes de xinesos a bord, va ser descoratjador veure els seus familiars en un hotel pequinès sense armes per combatre la notícia, consumits per l’ansietat, sense l’equip de psicòlegs que a Occident
Fa un any, els 11 milions d’habitants de la ciutat van ser tancats en un experiment social sense precedents en la història moderna. El món va ser escèptic davant una mesura que després adoptaria, rebaixada. Aquest reporter d’EL PERIÓDICO torna a Wuhan, que sintetitza el triomf xinès contra la Covid.
és enviat d’urgència a qualsevol tragèdia. Molts d’ells seguien anys després negant la pèrdua, agafant-se a teories delirants.
Un servei d’ajuda telefònica funcionava el primer dia de la tancada amb equips de 20 psicòlegs comandats pels més experimentats. Les primeres setmanes van ser un frenesí, recorda un professor de psicologia de la Universitat de Wuhan que demana l’anonimat. «Teníem tantes trucades que hi havia un temps màxim per a cada una. El pànic va desaparèixer quan la gent va començar a veure que la majoria de malalts es curaven», explica. Els quadros més seriosos, assegura, estan vinculats a problemes sedimentats. Un any després les seqüeles són rares en els joves, però algunes persones grans les continuen arrossegant.
Sense contagis
Wuhan no té contagis des que al maig se’n van detectar mitja dotzena i les autoritats van ordenar analitzar els seus 11 de milions d’habitants en una setmana. En aquesta empenta en vista de qualsevol espurna descansa la calma dels wuhanesos. La setmana passada es va saber que un turista infectat de la província septentrional de Hebei havia passejat per Hanjie, el principal carrer comercial. Les autoritats la van tancar i no la van reobrir fins a les quatre del matí després de fer les proves a 8.000 persones.
Wuhan exerceix de motor comercial i manufacturer de la Xina central i la seva economia va al ritme de la nacional, tot i que molts negocis no es van recuperar. La ciutat compleix un any d’aquell trauma sense mirar enrere més del necessari amb la seva vitalitat intacta.