La fascinació del crim perfecte
Com van posar una pistola al cap al Senyor Winslow, l’autor d’El poder del perro que tan bé ha reflectit el món dels narcos. Curiositats morboses com que l’actor Ashton Kutcher va trobar, cosit a ganivetades, el cos de la seva nòvia, Ashley Ellerin, víctima de Michael Thomas Gargiulo, l’Esbudellador de Hollywood. I la premonició de Jim Thompson –alcoholitzat autor de clàssics com 1.280 ànimes–, que va morir el 1977 sense cap llibre seu en circulació als EUA i dient-li a la seva dona: «Espera i veuràs. Em faré famós 10 anys després de mort». «I la va encertar amb la dècada de la seva resurrecció definitiva», constata Antonio Lozano (Barcelona, 1974), que a l’assaig Lo leo muy negro (Destino) desgrana anècdotes com aquestes i saviesa acumulada després de més de dues dècades d’experiència com a crític i periodista convertit en tota una autoritat en gènere negre.
El llibre és una exhaustiva i documentada miscel·lània personal, una Travesía por crímenes reales e imaginarios, com bé diu el subtítol, que repassa detectius i assassins, escriptors d’ahir i avui, llibres i els seus llaços amb pel·lícules i sèries. Lozano també dona claus de coses que va aprendre gràcies a la novel·la negra. «Em quedo amb la recepta per a un crim perfecte que brinda Scott Turow a Inocente i amb la clau per atracar amb èxit un banc que va compartir Jo Nesbo en una entrevista. L’una i l’altra unides per l’ús de drogues en un equilibri perfecte», explica hores abans de presentar el llibre, ahir, en una xerrada de BCNegra i de moderar-ne, el pròxim dissabte, una altra.
Transgressions que fascinen
Va ser un pres en una presó que va revelar a Nesbo el secret del robatori: «encertar-la amb la dosi exacta de la droga que es decideixi ingerir», un tranquil·litzant pot adormir-te i un excitant portar-te a provocar una carnisseria... Per a drogues, les injeccions d’una solució de cocaïna al 7% amb què Arthur Conan Doyle va enganxar Sherlock Holmes, avançant-se a l’entendre que el detectiu del futur, «enfrontat a psicosis i paranoies, no podia escapar a addiccions d’alt risc».
A Lo leo muy negro indaga en el perquè ens fascina tant el crim. «Tot crim és una transgressió i, per tant, una caiguda al costat fosc que ens desconcerta, repel·lint-nos i atraient-nos simultàniament. I gairebé tots, per brutals i matussers que siguin, enclouen un enigma complex [quines circumstàncies, personals, socials, ambientals... van portar a la seva execució] i ens conviden a preguntar-nos com hauríem reaccionat nosaltres en aquest context –assenyala. Qualsevol persona té problemes i frustracions, està sotmesa a estrès o lamenta carències, alguns pateixen de mal d’amors o no arriben a fi de mes... ¿fins on pots arribar sense explotar? ¿Per què uns creuen la línia i d’altres no? El crim llança interrogants que ens interpel·len de forma molt profunda».
Lozano, que dirigeix la col·lecció Serie Negra d’RBA, recorre casos reals i literatura negrocriminal. Entre els clàssics s’atura en el true crime per excel·lència, A sang freda, «el pacte faustià de Truman Capote»
sobre la matança d’una família en un poble dels EUA. «Durant l’elaboració del llibre, es va comportar d’una manera miserable amb un dels assassins, Perry Smith, insuflant-li ànims mentre que en privat desitjava que les apel·lacions de la seva sentència de mort fracassessin per acabar el llibre d’una vegada. I és com si s’hagués venut l’ànima al Diable a canvi d’una obra mestra. Ho aconsegueix però pel camí perd la seva humanitat, mai recupera un grau d’inspiració tan alt i acaba rebutjat per col·legues i amics per les seves indiscrecions». A l’autor el va sorprendre un cas clar que la realitat supera la ficció. «Em va semblar meravellosa la peça que li va dedicar Gay Talese al cos de detectius que la New York Public Library de Nova York va tenir a sou durant els anys 50 i 60, especialitzats en el rastreig de llibres. Cada any milers d’exemplars no eren tornats als mastodòntics dipòsits de la biblioteca de la Cinquena Avinguda i, tot i que la majoria dels casos responien a badades, darrere també hi havia nombrosos jonquis que venien els exemplars sostrets sota l’ajuda de diversos carnets falsos per finançar la seva addicció. Si volen conèixer la història de la cleptòmana que va atresorar 1.200 novel·les romàntiques, hauran de llegir el llibre», desafia Lozano, autor d’entrevistes en profunditat amb grans com Harlan Coben i Philip Kerr.
«Per més que preparis una entrevista,
«Es va obrir els braços a tot autor nòrdic per un tema de passaport i no de talent», afirma
un condicionant és l’humor [i per tant, la predisposició] amb què s’ha despertat l’autor. Vaig agafar creuat James Ellroy, tot i que en una altra trobada es va redimir.» I l’autor de La Dalia Negra, cèlebre per incomodar els seus interlocutors, li va demanar disculpes, confessant-li que per aquella època hi havia una dona que li donava «molt mala vida». «Tampoc va tenir el seu millor dia Richard Price, a qui vaig visitar a la seva casa de Harlem. Vaig intuir que estava rabiós perquè li acabaven de rebutjar un pilot televisiu», revela.
«Els més encantadors han sigut John Connolly i Sue Grafton. El primer porta regals a la gent de la seva editorial i als periodistes amb qui ha fet amistat. La segona, amb la qual vaig fer una minigira d’actes, em va deixar parat quan, abans de la tercera entrevista amb públic, em va passar un full amb preguntes per diversificar una mica els temes als quals devia estar ja farta de respondre’m».
Mediocritat i oportunisme
Per a aquest bregat expert, «el tan esbombat boom de la novel·la negra no ha sigut pel que fa a vendes sinó a producció, d’oferta, i no de lectors. L’èxit planetari de Stieg Larsson i Joël Dicker ens ha fet creure que aquí es llegeix novel·la negra a mansalva». «Abunden segells i autors meravellosos, però el mercat està ara saturat de mediocritat i oportunisme. El gènere és molt sensible a les modes i a les rèpliques degradades. Es va obrir els braços a tot nòrdic per una qüestió de passaport i no de talent. Però aquesta invisibilitat de molt de bo per l’allau permanent és extrapolable a tota la literatura», opina qui dissecciona «asos» com Fred Vargas, Ian Rankin i John Verdon.
n