Merda a la neu
La corretja que lligava l’animal amb la mà del seu amo s’allargava un parell de metres. No exagero. I com que el passadís per transitar entre la neu resultava bastant estret, no facilitava el pas d’altres vianants. Paciència... L’amo era un home –segurament amb ínfules de baró–d’una certa edat ja, que vestia pellissa de marca i barret, a mig camí entre Indiana Jones i Humphrey Bogart. Senyorial sense abusar. Un transeünt amb classe. El gos, un llanut de mida reduïda que ensumava aquesta cosa blanca segurament nova per a ell, també anava ben abillat; en aquest cas amb una mena de jersei per protegirse del fred. Pur disseny caní.
Res desentonava en l’estampa hivernal captada rere l’església de Los Jerónimos, en una de les zones més nobles de Madrid; el Prado, el Botánico, el Retiro, el Ritz encara en obres, Atocha a quatre passes i el Barrio de las Letras a dues. Tot discorria en pau i harmonia fins que al gos li va agafar una urgència; afortunadament, la seva mida modesta no va propiciar l’escampall propi dels gossos grans, però sí una successió de boletes que resultava impossible ignorar. Pel color, la textura i probablement l’olor; tot i que no puc confirmar aquesta dada perquè mantenia la distància de seguretat.
La sorpresa va arribar quan el veterà dandi del barri va utilitzar el bastó que portava com a ajuda de cara a hipotètiques relliscades, per arraconar els excrements –els seus excrements– sota la neu. Ignoro si els seus coneixements científics el facultaven per adjudicar-li a la neu unes propietats dissolvents que desconec, però el vaig veure tan segur dels seus actes, amb tant d’aplom, que em vaig limitar a mirar-lo.
Ja han passat uns dies d’aquell episodi i l’imperi de la merda s’ha estès amb la potència d’un virus. Igual que les bosses d’escombraries i les muntanyes de cartró que custodien els contenidors plens a vessar. Cosa que em porta a pensar que tenim tot el dret –i molts motius– de protestar pel que fan les autoritats; però una mirada de tant en tant als nostres propis comportaments cívics tampoc seria sobrer.