La nació davant el mirall
S’ha d’atendre a criteris ètics i no mèdics a l’hora d’administrar la segona dosi als que s’han saltat la cua
La pandèmia no només ha posat en perill la nostra salut física. La seva crueltat, la seva durada, el seu tractament a base de confinaments, està tensant tots els ressorts de la societat, des dels més personals –la capacitat individual de fer front a la por, a la solitud, a la dificultat de les trobades– fins als més col·lectius, com la capacitat d’aguant i funcionament del sistema sanitari, del sistema educatiu, de l’economia, de les instàncies polítiques. Una revisió a fons, una auditoria, per dir-ho així, que posa al descobert les errades d’un conjunt d’institucions que, en etapes normals, ens semblaven relativament correctes. És, potser, l’únic bo que podrem obtenir d’aquest malson: ens ha posat davant el mirall com a individus i com a societat; i estem descobrint les nostres arrugues, les nostres calvícies, les nostres grassors i primeses. De vegades, fins i tot, els nostres parracs, on estimàvem portar elegants vestits. Tot allò que quedava ocult quan davant el mirall componíem la nostra millor cara. És en les situacions límit quan es descobreix la fermesa de les persones i la de les nacions.
Acabem de descobrir una sotragada esgarrifosa: alguns dels nostres polítics i militars, instal·lats en llocs de gran responsabilitat, no han dubtat a saltarse tots els principis ètics i constitucionals per ser vacunats els primers, menyspreant els torns establerts i mirant de justificarho amb arguments tan dèbils que no mereixen ni comentari. ¿I què hi podem fer ara, quan necessitaran una segona dosi perquè la primera sigui efectiva? Si preval el criteri mèdic, se’ls ha de vacunar en el període previst per a la segona vacuna. Si preval el criteri ètic, se’ls ha de deixar sense vacuna. Dilema interessant, ¿què és més important, la salut individual o l’ètica social?
Doncs bé, segons el meu parer, el que s’ha de fer és tornarlos al lloc en què haurien d’haver estat i posar-los la segona vacuna quan els hauria tocat. Em direu: però ja no serà vàlida i haurem llençat massa dosis. Probable. Però hi ha una cosa a tenir en compte: la salut moral de la nació. Estem pagant un preu massa alt en dolor, en vides, en empobriment, per permetre’ns dubtes i desconfiança. Una pandèmia només pot ser vençuda si tota la societat actua unida, si li fem front sense fissures, confiant que les institucions actuen tenint per objectiu primer i principal acabar amb el virus. Difícil, ho sé, perquè aquest procés ha sigut ple de contradiccions, d’avenços i retrocessos, acusacions i debats. No podia ser de cap altra manera, ja que ens estàvem enfrontant a una cosa desconeguda, per a la qual ningú tenia solucions segures. Més motiu encara per actuar disciplinadament, exigint rigor i transparència màxima.
Però actuar tots a l’una no és possible quan persones a qui s’ha confiat la gestió del col·lectiu i haurien de ser modèliques aprofiten la seva situació per obtenir privilegis, especialment quan d’aquests privilegis pot dependre la vida. Si un conseller, un alcalde, un alt càrrec militar, un bisbe, «es colen» per minimitzar el perill de contagi, el que estan fent és destruir la salut ètica i cívica de la nació i la confiança de la ciutadania en les institucions i els governants. La picaresca no pot tenir un premi: si se’ls posa una segona vacuna en el termini adequat en funció de la seva primera vacunació, haurà quedat clar, una vegada més, que qui fa trampes, guanya. Amb petits càstigs, potser; deixar el càrrec és poc important comparat amb adquirir la immunitat. Com els corruptes que passen un temps a la presó, però recuperen el robat a la seva sortida. I això no és tolerable en ningú, menys encara en persones a qui s’ha delegat el maneig de recursos públics.
Sense segona dosi, no. La vacuna és per a tothom, però quan els hagués tocat. ¿Els farà menys efecte? Potser, ells veuran. Potser aprendran el que significa la igualtat i la democràcia, que falta ens fa. Però, en qualsevol cas, haurà quedat clar que la picaresca no surt a compte. I amb això, haurem vacunat la societat de les temptacions dels qui es creuen per sobre de les normes, i haurem reforçat la confiança en una actuació justa de les institucions i en la necessitat de donar-los suport massivament per sortir d’una situació en la qual, individualment i col·lectivament, ens juguem la vida. Haurem aconseguit créixer davant el mirall i que la nostra imatge sigui una mica menys tèrbola del que està sent.
Una pandèmia només pot ser vençuda si tota la societat actua unida i sense fissures