Von der Leyen viu les hores més baixes al capdavant de la Comissió

Ursula von der Leyen (Brussel·les, 1958) no va ser la primera opció dels caps d’Estat i de govern de la Unió Europea (UE) per dirigir la Comissió Europea. Però amb l’aval de París i Berlín, l’exministra d’Angela Merkel, metge de professió i present a tots els governs dirigits per la cancellera alemanya des de l’any 2005, va aconseguir superar les resistències d’uns i altres i convertir-se en la primera dona a presidir l’Executiu comunitari. «És la nostra ministra més dèbil. Aparentment és suficient per convertir-se en president de la Comissió», arremetia llavors l’expresident del Parlament Europeu, el socialista Martin Schulz.

Des d’aleshores han transcorregut 14 mesos, que han estat plens d’alts i baixos i crítiques constants per la seva manera de liderar i comunicar, plena d’eslògans i poc contingut. Unes crítiques que han acabat d’explotar aquesta setmana, probablement una de les més complicades que ha viscut al capdavant de l’Executiu comunitari des que la pandèmia de coronavirus se li va creuar al camí. El problema: no s’ha prodigat a donar gaires explicacions en públic, ni quan els errors van posar en risc les relacions amb Londres i Dublín, i només va començar a fer-ho quan el fiasco ja era imparable.

«Ha sigut de vegades com el fantasma de Brussel·les», deia d’ella fa uns dies el diari alemany Der Spiegel sobre la seva tendència a amagar-se de la premsa en un article molt crític amb la seva feina a Brussel·les.