Lliçons de l’enèsima crisi
La dificultat per preveure la necessitat de vacunes i actuar anticipadament a la Unió Europea i els problemes dels Vint-i-set per actuar coordinats amb rapidesa es troben darrere de l’escassetat de dosis dels fàrmacs contra la Covid-19.
La insuficient disponibilitat de vacunes contra la Covid-19 que pateix la Unió Europea (UE) és conseqüència, primer, de la seva dificultat per preveure i actuar anticipadament, com exemplifica el tardà inici de la negociació amb els laboratoris i la compra insuficient de dosis. Un altre factor clau és la dificultat dels Vint-i-set per actuar coordinats amb rapidesa, com mostra ara el retard a crear un passaport comú de vacunació, que ha fet que Dinamarca i Suècia comencin a desenvolupar el seu propi model.
La pandèmia evidencia el declivi europeu en investigació i producció farmacèutica a causa de la retallada de la inversió pública i l’absència d’una política industrial, incompatibles amb la pretensió de ser una gran potència. Mentre els EUA incrementaven la inversió pública anual en investigació de vacunes de 13 milions a 42,2 milions d’euros del 2002 al 2008 i potenciaven la seva capacitat de producció, la inversió pública europea queia de 23,2 milions a 1,9 milions, cosa que feia minva la seva capacitat i feia perdre el seu antic lideratge mundial, com detalla en un informe Anne Bucher, exdirectora general de Salut de la UE.
Mentre els EUA van invertir fins al desembre 12.500 milions d’euros a finançar el desenvolupament i la compra de vacunes Covid, la UE es va fixar un sostre de despesa de 2.700 milions, ampliat al setembre en 1.090 milions. Mentre fa 30 anys el 80% dels principis actius dels medicaments es produïa a la UE, ara el 80% es produeix fora.
La UE va iniciar amb molt retard la compra de vacunes, en comparació amb els EUA, la Gran Bretanya i Israel. A principis de juny del 2020 encara no hi havia cap projecte comú europeu. Davant el risc que els EUA i altres països acaparessin la producció inicial de vacunes, Alemanya, França, Itàlia i Holanda van crear una aliança per aconseguir un contracte amb AstraZeneca, la vacuna del qual era llavors la més avançada. Un precontracte va ser anunciat el 13 de juny, cosa que va despertar el recel de la resta de la UE, que temia quedar marginat. La Comissió Europea finalment va presentar el 17 de juny el seu pla de compra centralitzat per a la UE. La compra centralitzada de vacunes va ser la decisió adequada, perquè una compra per separat hauria enfrontat els Vint-i-set i fracturat la UE. El problema ha sigut com ha gestionat la Comissió Europea la compra.
Davant la celeritat d’altres potències, la Comissió Europea ha negociat amb extrema lentitud, ostatge del seu ajustat pressupost: el contracte final amb AstraZeneca es va acabar el 14 d’agost; el de Sanofi-GSK, el 18 de setembre; el de Johnson and Johnson, el 7 d’octubre; el de BioNTech-Pfizer, l’11 de novembre; el de CureVac, el 19 de novembre, i el de Moderna, el 25 de novembre. Amb Novavax i Valneva només hi ha hagut converses exploratòries.
La Comissió Europea, a més, va acabar plegant-se a les farmacèutiques i els Vinti-set van assumir el cost de les indemnitzacions, eximint els laboratoris de qualsevol responsabilitat per eventuals seqüeles negatives (article 14 del contracte d’AstraZeneca). Tampoc sembla que la UE s’assegurés que els laboratoris disposessin de prou capacitat de producció per complir els contractes.
Els contractes amb Pfizer i Moderna
No està clar per què la Comissió Europea va firmar el contracte amb Sanofi-GSK al setembre, quan no reunia llavors el criteri fixat. La vacuna de Sanofi està encallada i no estarà disponible amb sort fins a finals del 2021. La Comissió Europea tampoc aclareix per què va tardar tant a firmar els contractes amb Pfizer i Moderna i amb dosis insuficients, quan a la tardor era evident que serien les primeres disponibles. Per vacunar els 370 milions d’adults de la UE es necessiten 740 milions de dosis. Però al concloure el 2020, la Comissió només havia comprat en ferm 300 milions de dosis d’AstraZeneca, 200 milions de Pfizer i 80 milions de Moderna (les autoritzades fins ara) i havia declinat al novembre els 520 milions de dosis que oferien Pfizer i Moderna. D’aquesta compra limitada venen les penúries actuals de vacunes a la UE, malgrat l’ampliació posterior de la comanda.
La disponibilitat d’un ampli superàvit de dosis hauria permès a la UE actuar com a gran potència i cedir les dosis sobrants a altres països (dels Balcans, Mediterrani, l’Àfrica o Llatinoamèrica) per incrementar la seva influència política. Però la falta de visió de la UE ha regalat aquesta diplomàcia de les vacunes a Rússia i la Xina en un nou revés geopolític europeu.
La Comissió ha negociat amb extrema lentitud amb els laboratoris, ostatge del seu ajustat pressupost