Radar electoral

La banalització de l’extrema dreta és una de les característiques de la conversa política. Quan gairebé tot es denuncia com a «feixisme», més fàcil resulta que passin desapercebudes actituds que sí que ho són.

Per sota de les preocupacions per la salut el dia de la votació, de la fatiga pandèmica, de la mandra electoral, la polarització –un dels factors que caracteritzen la política catalana, sobretot des de la tardor del 2017– continua sent un fort corrent subterrani de la conversa pública d’aquestes eleccions. Hi ha dos blocs diàfans, i el treball de bastir ponts entre si és una tasca hercúlia. El llenguatge que s’utilitza per referirse a «ells» és molt simptomàtic. Sobretot, l’alegria amb què es llancen com a arma llancívola (des)qualificatius com ara feixistes, supremacistes, racistes, etcètera.

«No soc independentista perquè em sembla un moviment amb tuf xenòfob [...]. Parlen de l’espanyol com una raça a part de la seva», escriu Lara Grande, de Barcelona. «Per això soc independentista, perquè vull una pàtria lliure de l’Estat feixista que la sotmet, tot i que Espanya mai va ser feixista. Ho sé perquè per sotmetre-la van haver de matar mig milió de persones i de continuar assassinant durant més de 40 anys», escriu Miquel González, des de Manresa.

La banalització de paraules tan gruixudes impedeix reconèixer com a tals actituds que sí que encaixarien en aquest motllo. Perquè si de «feixistes» es titlla des dels comuns, que no combreguen amb el dret d’autodeterminació de Catalunya, fins als líders de Ciutadans i del PP, passant pel PSC, ¿com qualificar Vox? Perquè si tots els independentistes des d’Òmnium Cultural fins al Consell de la República són supremacistes, ¿com qualificar tuits i declaracions de candidats, o excandidats, que parlen de «nyordos» i «colons»? Quan hi ha tants feixistes, les autèntiques actituds d’extrema dreta passen desapercebudes, i es converteix en un assumpte de graus. I per aquesta escletxa poden colar-se monstres.

Ho saben bé als Estats Units, on en nom de la democràcia, de la grandesa del país i de la llibertat individual davant els excessos s’ha covat durant anys un moviment aquest sí supremacista i d’extrema dreta que ha tingut diversos noms, i que ara convenim a anomenar trumpisme. El mirall nord-americà sempre vesteix quan parlem de campanyes electorals, i col·locarnos a «nosaltres» en el bàndol correcte (llegeixi’s Biden) i col·locarlos a «ells» en el bàndol erroni (llegeixi’s Trump) és un altre dels llocs comuns de la conversa en aquesta campanya electoral. Abunden els trumpistes, es diria, uns perquè se’ls acusa de ser els seus representants a Espanya, els altres perquè són els Trump catalans. Hi ha a qui s’equipara amb el Biden que repararà les ferides de la demagògia populista del procés, i hi ha qui veu en la negativa a recolzar un referèndum per la independència la mateixa fòbia a respectar la voluntat popular a les urnes dels que es van oposar a l’1-O. Trump a l’ull aliè, sense veure el trumpisme en el propi.

Entre tantes apel·lacions a Trump, passen més desapercebuts els autèntics brots de trumpisme: la polarització, la trinxera, els blocs homogenis, la fidelitat cega a una idea, la propaganda hiperbòlica, l’estigmatització del dubte, la negació de la realitat, la persecució del dissident, la criminalització del discordant, la cosmovisió d’un «nosaltres» bondadós, virtuós i immaculat davant un «ells» brut, retardat, malvat, nociu, fins i tot tòxic. El concepte que si ets dels nostres tot és disculpable, i si milites en les files d’ells, res és acceptable.

Un exemple: tothom sap que d’aquestes eleccions n’ha de sortir per força un Govern de coalició. I, en canvi, la postura que domina en la conversa és la de les línies vermelles i els vetos creuats. No és casual: és aquesta negació del diàleg polític el que segons els gurus mobilitza l’electorat. A l’adversari (vist com a enemic), ni aigua. Pur trumpisme.

Entre tantes apel·lacions a Trump, no es veu la seva empremta: la trinxera, la negació de l’altre

n