Estimar i comprar el pa
No hi ha amor etern ni tacat, explica Juan José Téllez a ‘Los amores sucios’
De jove, em costava la poesia. La brevetat de les sentències em molestava. No la de la seva durada, la de la seva taca; molt de blanc al paper, frases tallades. Volia coses sòlides, la carn, l’amor de què parlava el vers. No les paraules.
Jo vaig tornar a l’adolescència després de viure un segle, com cantava Parra, i això ha tornat els meus dits més sensibles. Al paper, primer: els tous dels dits pressenten si són una o dues les pàgines que agafo al passar els fulls de qualsevol llibre. Però també a la màquina: noto pel vibrar del telèfon qui em reclama.
Aquesta sensibilitat afecta els ulls i noto que avui soc apta per al vers.
Ho sé al llegir Los amores sucios de Juan José Téllez, i ho confirmo quan davant els seus espais blancs, els seus marges i els seus hemistiquis, no sento un buit: veig música.
Aquest grapat de poemes afirmen el contrari del seu títol: no hi ha amor tacat, ni n’hi ha d’etern, una cosa que el seu autor explica cantant. «Huye de aquellos que te quieran demasiado, / pues también llegará el rencor con aguacero». Partir d’aquí és jugar net. És tenir certesa del finit, on només queda espai per a algun retret petitó, musical, però taxatiu: «Yo no soy una canción para bailarme».
Saber que l’amor s’acaba no ha de ser pes sinó politja. Farà que allò nou pugi, lleuger i ben enlaire, permetent-li anar del cor a altres assumptes, alliberat de la càrrega de l’etern. Estimant es cura la mania de mirar cap endavant: «El azar les juntó y el azar les lleva / por una larga ruta que no tiene mapa / y en donde tampoco importa en demasía / si aguardarán los pañuelos del adiós / en las remotas estaciones del futuro».
Sembla que qui estima no faci cap altra cosa i és mentida. Una estima i compra el pa; col·loca al calaix les calces blanques al costat de les vermelles; truca al seu germà; pensa qui votar i atén la trucada d’un ex llunyà que aconsegueix trencar, dos segons, el flux de l’amor acabat d’estrenar. Ho sap Téllez, per això posa un ull en el vers, un altre en la crònica i el cor en la Història:«Yo tuve una novia y un padre moribundo / entre barrios grises de luces milagrosas. / La libertad latía bajo nuevas banderas / y mi alma esperaba que esa vez fuese cierto». Un idil·li al costat d’un pare que es mor no és metàfora, és l’amor que passa.
Téllez no troba a faltar, segur que un altre amor s’acostarà sonant a rumba tot i que ell camini encara a compàs de seguidilla. I així tornar a ser (vas jurar ¡mai!) maga, doctora i curandera: «No sería sencillo besar tus cicatrices, / pero solo había una forma de saberlo». O cercadora de sort, pacient i creient: «Dame una cita al sur, de tarde en tarde, / para que huela las flores de tu sombra / y admire la belleza que he perdido».
I no hi ha prevenció possible, diu Téllez, advertint-nos del gran problema: «Nuestro mayor obstáculo, nosotros mismos». Però també per a això té recepta. Una invitació a obrir-se i oblidar amb un bonic recordatori guarda-rail: «La lujuria siempre fue un acto de disidencia», diu un poeta tan real, tan de la terra.