¿De qui són els invents?
La vacuna del coronavirus és de tothom i ha de ser repartida amb equitat a tot el món
Els invents no han nascut per necessitat, com semblaria lògic pensar. Ni tan sols per afany dinerari, sinó per curiositat. Antonio Monturiol afirma que «en sentit estricte, innovar no és una necessitat de primer ordre, fa segles que l’ésser humà té les seves necessitats bàsiques cobertes. Inventar és una potestat humana voluntària». I ell sap de què parla, a més de ser un inventor de pro, el seu oncle rebesavi Narcís Monturiol va ser l’inventor del submarí, i el seu oncle Manuel Jalón va ser l’inventor del pal de fregar. Però no feia falta ficar-se sota el mar per a res, i el terra es podia fregar de genolls. Només que algú va pensar que podien evitar-se malalties al no arrossegar-se pel terra moll, i que la recol·lecció de coral seria més còmoda des d’un submergible.
¿De qui és la bombeta, la penicil·lina o el bolígraf? Totes aquestes importants aportacions que ens fan la vida més confortable pertanyen al bé comú. Són de tots, ja les paguem. Al seu dia algú les va idear, i a canvi d’ensenyar-les, a través d’una patent –patent significa deixar al descobert–, la societat, l’Estat, li van atorgar la protecció per poder treure-li rendiment econòmic. Des de finals del segle XVIII la industrialització, àvida d’innovacions, proposa un tracte: qui reveli un secret útil tindrà el monopoli per poder explotar-lo durant un temps, transcorregut aquest temps passarà a ser de domini públic. Per tant, tot i que continuem reconeixent Edison com a inventor de la bombeta, ja no és seva ni dels seus descendents, sinó de qui vulgui fabricar-la. Que ningú s’afligeixi, mentre ell va tenir l’exclusiva va aconseguir abundants beneficis i va fundar la General Electric. A més havia dit: «Qualsevol cosa que no es vengui no ho vull inventar».
Hi ha qui pensa que si els invents no es poguessin protegir, ningú s’esforçaria a buscar-los. Tot i que això no és del tot cert, ja hem dit que la curiositat és la mare de l’enginy –segons Galileu, el dubte–. A més, hi ha gent que decideix compartir les seves troballes altruistament. D’altra banda, hi ha qui opina que si la protecció d’una invenció fos massa duradora, s’alentiria el progrés i no hi hauria competència. El període de protecció actual per a les patents industrials és de 20 anys. Però, curiosament, els artistes, escriptors o músics gaudeixen del privilegi de protecció fins a 70 anys després de la mort de l’autor. Sens dubte, una barbaritat i que sovint segresta obres del gaudi social.
Ara bé, no és el mateix inventar un nou tipus de retolador que pinti en relleu que la vacuna contra l’hepatitis B. En el primer cas, 20 o 70 anys sembla indiferent, però en el segon som conscients que cada dia que es retarda la seva aplicació mor gent. Un cas paradigmàtic respecte a això és el del cinturó de seguretat de tres punts d’ancoratge. El va dissenyar Nils Bohlin el 1959 per a Volvo, que el va instal·lar als seus vehicles de sèrie. Però a causa de la importància vital de la troballa, l’empresa va decidir alliberar la patent i oferir-la a la competència. Es calcula que aquest sistema salva unes 100.000 vides anualment.
La mateixa llei té un apartat titulat Llicència obligatòria de patents, on es permet a l’Estat deixar sense vigor una patent per
No és el mateix inventar un nou tipus de retolador que pinti en relleu que la vacuna contra l’hepatitis B
motius de bé comú, o emergència. No és que es robi la llicència al creador, se l’obliga a compartir-la, amb condicions que determini l’Estat segons la gravetat de l’assumpte.
I aquí arribem a la pandèmia mundial de Covid, amb vacunes el desenvolupament de les quals ha comptat sovint amb diners públics. No obstant, es va revelant l’ús estrictament mercantilista del producte, com un bé luxós que se subhasta al millor postor. De moment, el 14% de la població més rica ja té adjudicat el 54% de la producció. Ha arribat el moment de posar per davant els valors de generositat i de bondat, per sobre no ja del mercat sinó de la mateixa justícia. O en tot cas aplicarla segons el seu eximent, prevista en la seva excepcionalitat legal. En aquesta operació se’ns està veient el plomall a cada país. No fem el ridícul. Les vacunes han de ser repartides amb equitat per a tot el món amb urgència. Són gairebé com l’aire i l’aigua, representen vida. Les faci qui les faci, ara són de tots.
n