Impotència

Fa diversos dies que ens vam assabentar que estaria permès saltar-se el tancament municipal per anar a mítings polítics. En canvi, no es permetia per anar a actes culturals. La cultura fa temps que reclama que sigui possible anar a altres municipis (a partir del dia 8 podran ser de la comarca) per assistir a actes culturals. Ara bé, els bars podran obrir una hora més. Ni una cosa ni l’altra solucionen res. Els bars, arruïnats perquè no poden pràcticament obrir ni fer sopars i la cultura també a la ruïna, perquè no està permès canviar d’unitat territorial per anar a un espectacle. Sembla que es prioritza el dret a prendre una cervesa al de disfrutar d’una obra de teatre. Quina vergonya.

Per cert, no sé per què posen horaris, si després vas pel teu poble caminant (o pel municipi limítrof) i veus quatre o cinc persones, sovint gent adulta (no joves), asseguts en un banc prenent un cafè o cervesa en un vas de cartró, sense mascareta, i tots ben juntets. Tècnicament està prohibit menjar al carrer. I molt més no respectar les distàncies. ¿I la policia? No diu absolutament res.

Govern, facin bé les coses. ¿Permetre obrir els bars? Sí, per descomptat, són negocis. ¿Permetre més facilitats a la cultura? També. Perquè, deixin-me recordar, la cultura és segura: tothom accedeix amb mascareta, es respecten les distàncies i aforaments i es facilita hidrogel per netejar-se les mans. El mateix amb els gimnasos o espais d’extraescolars (escoles d’idiomes, per exemple). A partir del dia 8 podran obrir, però amb molts peròs. ¿Per què? ¿És més segur un bar, on un es treu la mascareta per consumir, que un gimnàs o una escola de reforç, on es mantenen les mesures? Un espòiler: la majoria de bars no controlen res, ja es va veure el mes d’octubre. Els bars miren pel seu benefici, i com més ple, millor. Tot això, doncs, genera impotència quan veus tantes incongruències. treballar des de casa gairebé en pijama, vam fer pans de pessic, gimnàstica, vam estar més pels nostres fills i ens vam adonar que els sanitaris (dones de fer feines incloses) estaven fent una feina extraordinària (molts emmalaltien i també morien) i comencem a aplaudir. Ho vam fer molts, molts dies.

Va arribar l’estiu, ens van deixar lliures i vam fer com si no passés res. Semblava fins i tot que les xifres havien millorat. Va arribar la tardor i, com no havia millorat res, la xifra d’ingressatsva anar pujant. I per acabar-ho de rematar va arribar Nadal i, tot i que molts ens van portar bé, d’altres ho van celebrar com si tampoc passés res. Resultat: hospitals saturats.

Quan diem hospitals saturats parlem de metges, infermers, personal de neteja, etcètera, que lògicament també ho estan, i cada vegada més (no pertanyo a cap d’aquests grups). S’amplien hospitals, però el personal és més aviat just. Aquestes persones que vetllen per la nostra salut estan sobresaturades i, tot i que no sé quant cobren, segur que cobren poc per la feina que fan. A més corren el risc de contagiar-se o d’agafar una depressió o simplement de dir: fins aquí arribo, primer és la meva família. ¿Què passarà quan ens quedem sense personal sanitari que ens pugui cuidar? ¿Serà suficient un aplaudiment?