La il·lusió de ser Picasso
Els dimecres, el museu del geni convida a agafar paper i llapis per emular el malagueny intentant reproduir les seves obres. El centre hi posa la cadira; els copistes, el talent.
Els dimecres toca copistes al Museu Picasso. Copiar és la millor manera d’aprendre a pintar. O ho era. Goya i Rubens en van aprendre copiant quadros de Velázquez, Ticià i El Greco. I el mateix va fer Picasso abans de ser Picasso. Va copiar. Tot i que ja format va deixar de fer-ho per passar a amarar-se de les millors destreses dels seus companys per després regurgitar-les en grau superlatiu. Als que copiaven als museus, cavallet i pinzells en mà, se’ls deia copistes. En queden pocs. O millor, queden pocs museus que ho permetin. El Prado n’és un. Va néixer perquè els artistes en potència emulessin els consagrats. De fet, al principi no obria per al públic sinó només per als copistes (copiants es deien llavors).
Els dimecres toca copistes al Museu Picasso. Però el centre del carrer de Montcada no és el Prado. A la pinacoteca madrilenya encara se’ls pot veure a les sales amb desplegament
El perfil dels que responen a la invitació del centre és variat: solitaris, parelles, famílies i, sobretot, grups d’‘urban sketchers’
d’artefactes de pintor i davant una de les moltes obres mestres que custodia el museu. Tot i que no totes són susceptibles de ser representades. Allà on hi ha massa gent, davant Las meninas de Velázquez, per exemple, està prohibit plantar el cavallet. Hi ha més normes, per descomptat. Les mesures de la còpia no poden coincidir amb les dels originals. I per obtenir permís s’ha de mostrar currículum i capacitats tècniques. Al Picasso no hi ha copistes, o copistes a l’ús. A tot estirar grups d’estudiants que, amb permís o sense, es passegen per les sales quadern i llapis en mà. No és que les obres del museu català no valguin una còpia de cavallet, que la valen; és que al carrer de Montcada no hi ha tradició. El Prado va néixer per ser escola i acostar els clàssics als contemporanis de fa 200 anys. El Picasso ho va fer per exprés desig del geni malagueny i com a regal a la seva ciutat d’acollida.
Els dimecres toca copistes al Museu Picasso. El que hem dit, Picasso copiava. I el que hem dit, Picasso copiava abans de ser Picasso. Amb vuit anys va reproduir
Crepuscle al port de Màlaga
d’Emilio Ocón. Va firmar P. Ruiz. Prèvia a la seva arribada a Barcelona, el 1895, en la seva primera visita al Prado va fer el mateix amb dues obres de Velázquez: El bufó Calabacillas i El nen de Vallecas.
Hi va tornar el 1897 i el 1898, i en el registre de copistes del museu consta que es va interessar per Murillo, Ticià i una altra vegada per Velázquez, del qual es conserva la còpia que va realitzar de Felip IV ancià.
També hi ha constància de reproduccions realitzades en la seva etapa de formació a Barcelona. Allà hi ha les còpies de l’oli de Mas i Fondevila Estudi i de la tela Sant Antoni de Pàdua d’un anònim del cercle de Viladomat. Algunes d’aquestes obres que el geni malagueny va calcar abans dels 17 anys, com Felip IV ancià i El bufó Calabacillas i altres originals que va reproduir, com la talla romànica de la Verge de Gósol, lluen en l’actual exposició Picasso. Els quaderns.
Els dimecres toca copistes al Museu Picasso. El centre convida a emular l’autor de Les senyoretes del carrer d’Avinyó, que mai va deixar de dibuixar. Resulta difícil saber el nombre exacte de quaderns que va omplir perquè els guardava com una relíquia. Ni els deixava ni els ensenyava. Es calcula que amb el seu llapis en va esbossar uns 190. D’aquests, 19, els de l’etapa de formació, lluen temporalment a les sales del museu. I són el reclam per als aficionats al dibuix. Ja que al Picasso es convida els copistes, però sense cavallet. L’ideal és arribar, dimecres a la tarda, amb reserva prèvia, quadern en mà i qualsevol estri de tècnica seca que serveixi per dibuixar. Res d’aigua. La cadira la posa el museu; el talent, els copistes. Omplen l’aforament, reduït, per descomptat, per imperatiu de la Covid-19. Hi ha de tot, solitaris, famílies, parelles, joves, gent gran i, com no, urban sketchers.
Ple de dones
Els dimecres toca copistes al Museu Picasso. Aquesta setmana, com està sent habitual des del mes de desembre, hi va haver cita. Ple de dones –casualitat afirmen des del centre del carrer de Montcada–.
I hi va haver quòrum: en les preferències i en els comentaris. Aquests últims unànimes: «Sembla fàcil però és impossible». ¿Què? Fer dos traços aparentment senzills i amb aquests traços crear una obra d’art. Les preferències a l’hora de copiar se les va emportar un divertit i deliciós dibuix amb ploma, del 1900, en el qual Picasso s’autoretrata amb el seu amic Carles Casagemas a París perseguint dues noies. Tot i que n’hi va haver que van optar per dibuixar una escultura; La Venus de Milo, la mateixa que el geni malagueny va retratar en repetides ocasions mentre va ser estudiant de la Llotja. Ho va fer fins a set vegades, com a exercici acadèmic, entre el 1895 i el 1900. La peça pertanyia a l’escola, i així va ser fins que es va crear l’Escola d’Arquitectura, el 1875, i el seu director, Elies Rogent, va decidir incorporar al centre part de la col·lecció de la Llotja.
Per emular el geni i els seus set dibuixos venusians o qualsevol dels que hi ha en l’exposició encara hi ha temps. Fins al dimecres 31 de març toca copistes al Museu Picasso.
Els protagonistes coincideixen: «Sembla fàcil però és impossible». ¿Què? Crear una obra d’art amb dos traços, a priori, senzills