‘Small axe’: un gran fresc jamaicà a Londres
L’antologia de cinc pel·lícules de Steve McQueen, l’última entrega de la qual va emetre dijous Movistar+, ha retratat de forma excel·lent la violència racial exercida sobre la comunitat afrocaribenya a l’Anglaterra dels anys 60, 70 i 80.
‘Small axe’ Steve McQueen Movistar+
Tot i que s’ha promocionat com una sèrie de televisió, Small axe és molt més a prop d’un altre concepte, el d’una antologia de pel·lícules al voltant d’una mateixa temàtica. El seu director, Steve McQueen, ha realitzat cinc films que poden veure’s indistintament, ja que tenen personatges i trames independents i autoconclusives. Però junts, en la cadència setmanal imposada ara per gairebé totes les plataformes menys Netflix –Small axe és una producció de la BBC i Amazon Prime emesa a Espanya per Movistar+–, resulten un gran fresc de la situació de segregació i violència viscuda per la comunitat afrocaribenya al Londres dels anys 60, 70 i 80 del segle passat.
McQueen, qui no va començar a manifestar el seu posicionament quant a la qüestió racial fins a l’aparició de la seva oscaritzada pel·lícula 12 anys d’esclavitud (2013), idea tres arguments propis i s’inspira en dos personatges reals per traçar aquest fresc en el qual tenen cabuda la idea de la comunitat com a resistència, l’educació, l’intent d’erradicar des de dins de la policia el racisme imperant al cos, la manipulació del poder judicial i, especialment, la cultura musical jamaicana com a identitat i conscienciació.
Abans de 12 anys d’esclavitud, McQueen havia realitzat dos films de càmera amb personatges blancs, tots dos interpretats per Michael Fassbender, Hunger (2008), sobre un membre de l’IRA que lidera una vaga de fam a la presó, i Shame (2011), centrat en l’autodestructiva vida sexual d’un novaiorquès. Després del seu al·legat contra el racisme i l’esclavitud, la seva obra ha donat un tomb a nivell temàtic: Viudas (2018) va adaptar a la confrontació racial de Chicago una minisèrie de la televisió britànica dels 80, i les cinc entregues de Small axe –l’última, emesa aquest dijous a Movistar+– retraten la dura vida de la població d’origen caribeny en un Londres post-swinging London i en l’era Thatcher.
La música és fonamental al segon capítol, Lovers rock, que és el nom amb què es coneix la variant més romàntica de la música reggae. El títol Small axe està pres d’una cançó de Bob Marley & The Wailers de 1973, en la que s’equipara els blancs amb un gruixut arbre i els negres amb la destral petita, però molt esmolada, per poder tallar-lo.
Epifànic ‘sound system’
L’acció de Lovers rocks s’esdevé en una casa, cap a 1979 o 1980, en la que se celebra una multitudinària festa la nit de dissabte, quan els joves negres tenien difícil accedir a les discoteques per a blancs. Allà cobra especial importància el sound system format per discjòqueis i tècnics de
so que creen l’atmosfera entre hedonista i eròtica amb temes de reggae, dub, rock steady i disco que McQueen filma amb gran precisió.
Ball, insinuació, suor, festeig, seducció, expressió pura d’uns cossos vibrant amb la música, del hit disco de l’època Kung fu fightin, de Carl Douglas, a He’s the greatest dancer, de Sister Sledge, fins a arribar a l’autèntica epifania de Silly games, de Janet Kay, ballada pels protagonistes i corejada al final a capela en un moment sublim. El productor d’aquesta cançó, Dennis Bovell, apareix breument com un dels assistents a la festa.
Rellevància musical
Als antics films d’episodis europeus sempre passava el mateix: alguns capítols eren correctes, altres eren discrets i n’hi havia un que brillava amb llum pròpia i enfosquia els altres. Una cosa similar passa amb Lovers rock. Cap de les altres quatre parts de Small axe té el seu poder de convicció, la seva harmonia, la seva musicalitat narrativa més enllà que estigui construït a partir d’una festa musical.
En la primera, El Mangrove, i la quarta, Alex Wheatle, la música juga igualment un paper rellevant. Mangrove és el nom d’un restaurant de menjar caribeny convertit en epicentre de la castigada comunitat negra del barri de Nothing Hill. L’acció s’esdevé entre 1968 i 1969, i la música jamaicana és molt present en els minuts inicials com a element de cohesió cultural i afecció a les arrels. El film deriva després cap a un relat d’estil més convencional –McQueen resulta més interessant quan filma sensacions que quan il·lustra tesis– al voltant del judici a què són sotmesos els participants en una manifestació, acusats injustament d’agredir la policia (¿els sona?).
Per la seva banda, el personatge real d’Alex Wheatle, reconegut escriptor i DJ de la comunitat negra londinenca i autor de llibres com Brixton rock, recorda els seus anys de joventut i formació després d’ingressar a la presó per participar en els disturbis a Brixton, el 1981. Per a Wheatle va ser decisiva la seva arribada a aquest barri i la presa de contacte a les botigues de discos amb la música reggae i la cultura rastafari.
Un policia repudiat
També és real Leroy Logan, el protagonista de la tercera història, Vermell, blanc i blau: va ser un tècnic forense que, el 1983, es va convertir en agent de la policia metropolitana amb la idea de combatre el racisme i la segmentació, sent repudiat pels de la seva raça i humiliat pels agents blancs. Sobre aquesta panoràmica general, McQueen traça un conflicte més personal, ja que el pare de Leroy ha sigut agredit per la policia i no aconsegueix entendre l’actitud del seu fill. Tant en la història de Wheatle com en la de Logan, McQueen decideix acabar molt abans que els protagonistes aconsegueixin els seus propòsits: Logan va fundar la Black Police Association i va rebre l’Excel·lentíssima Orde de l’Imperi Britànic, però res d’això es veu al film.
Tanca l’antologia Educació, encara amb els ecos ressonants de Silly games. Diferent a la resta, se centra en un nen negre amb problemes d’atenció que és enviat, contra la voluntat de la seva família, a un centre d’educació especial. El nen somia amb coets i viatges espacials, i McQueen el converteix en víctima d’un tipus de segregació encoberta en l’àmbit de l’educació.