Foo Fighters ‘Medicine at midnight’ RCA-Roswell-Sony Music
Foo Fighters se les prometien felices un any enrere: amb la seva nova obra, Medicine at midnight, volien celebrar el 25è aniversari de la manera més jovial de què es veien capaços. Era un disc pensat per sostenir una gira mundial de jubileu i regar de confeti les arenes del món, i ara ens arriba, després de nou mesos de retard, com un reflex melancòlic de temps més divertits. Un altre d’aquells àlbums, com els de Bruce Springsteen i AC/DC, a què agafar-nos per elevar l’ànima en aquests dies tan ingrats.
La funció no li prova malament a aquesta banda creada el 1995 per Dave Grohl després de la tràgica debacle de Nirvana. Si el seu primer treball va ser un expeditiu antídot a la depressió grunge (i una plantofada a la tropa d’angoixats imitadors de Kurt Cobain), ara Medicine at midnight ens porta cert alleujament i entreteniment; dinàmiques amb una mica d’aventura, vivaços cors femenins, acceleracions, manotades punks i una incursió en el baladisme soft-rock. Encara que Grohl ho comparés amb Let’s dance, de Bowie, hi ha poc rastre del funk i menys encara de la disco music, si bé l’àlbum resulta amè i és, detall gens menor, agradablement curt: nou cançons.
La guerra esperarà
Sorprenen aquells festivalers «nana-na» a Making a fire, la fortota peça de benvinguda, que apuntala el cançoner en tensa aliança amb el seu relleu, Shame shame, single amb brisa de suspens, ritme disruptiu i una tornada tribal i ennuvolada, amb fons pesat de teclats (Rami Jaffee, ex The Wallflowers, incorporat al grup el 2017). Uns Foo Fighters més reconeixibles entren en bloc a Clouds potter, torpede amb text antipessimistes, i a Waitingon a war, càbala de Grohl sobre els seus terrors infantils