Carla Suárez
«Vull dir adeu en una pista, no en un hospital»
El dia és assolellat. El vent dels últims dies ha amainat. Carla Suárez (Las Palmas de Gran Canaria, 1988) s'asseu a la sala museu del tennis que la federació catalana té a la Vall d'Hebron. Se la veu serena. Fa una setmana va fer la seva última sessió de quimioteràpia i sent que tot «està anant bé», però com a tennista sap que el partit no es guanya fins que se'n disputa l'últim punt.
— Hodgkin. ¿Què li diu, aquest terme?
— Una malaltia que havia sentit i que m'ha tocat viure en primera persona. Vaig intentar afrontarho de la millor manera possible i per sort tot està anant bé. Estem gairebé al final.En cap moment n'he vist el costat fosc. Des del principi els metges em van donar molta confiança i moltes esperances. El metge ja m'havia dit en una visita anterior que el limfoma de Hodgkin era una de les possibilitats. La veritat és que mai vols sentir una cosa així. No és agradable però el primer que vaig preguntar va ser què havia de fer per curar-me, només pensava a començar el tractament.
— ¿No ha tingut por?
En cap moment, ni ara, ni abans. No m'he ensorrat amb la malaltia, això em fa sentir orgullosa. És clar que és una cosa que sempre espanta, una cosa nova, que no has experimentat mai. Aquella frase que diem «que bé que estem quan estem bé» és molt certa.
— ¿Recorda la primera persona a qui l’hi va comunicar?
— Al meu germà. Li vaig trucar i vam plorar 15 minuts sense poder dir-nos res. Li vaig demanar que els hi digués als meus pares, jo em sentia incapaç dir-los-ho per telèfon.
— ¿L’ha ajudat en aquest procés el fet de ser tennista?
— Crec que sí. És un esport individual i jo estava acostumada a resoldre sola els problemes que tenia a la pista i també a l'hora d'entrenar-me, d'esforçar-te, de sacrificar-te. El tennis hi ajuda. Quan sentia dolor o malestar per la malaltia s'assemblava a quan competia amb dolor. Això hi ajuda.
— ¿La soledat a la pista s’assembla en alguna cosa a la que se sent en una sessió de quimioteràpia?
— Té coses similars, sens dubte, però allà ho passes pitjor. Amb el tennis saps el que passarà. Pots jugar millor o pitjor, però ho controles. Saps servir, restar,
fer un revés..., quan vaig anar a l'hospital per primera vegada no sabia què sentiria, ni com reaccionaria el cos. Jo soc tranquilla de caràcter, abans de jugar únicament em poso nerviosa quan vaig pel passadís abans d'entrar a la pista. En les sessions de quimioteràpia mai he aconseguit dormir bé la vigília.
— Els ulls de Carla brillen recordant el que ha viscut.
—En la primera sessió em van caure els cabells. En cada sessió he tingut mal de panxa, nàusees, vòmits, diarrea i molt cansament. El primer dia vaig voler anar a la farmàcia, que està a pocs metres de casa, i no sé ni com en vaig poder tornar. No és agradable ni per tu, ni per la gent del teu voltant. Ja he acabat la químio. Vuit sessions. Ara me'n queda alguna més de radioteràpia. Malgrat tot, crec que he tingut bastanta sort. Sento que tot ha anat sobre rodes.
— Durant aquells sis mesos ¿qui ha estat més al seu costat?
— La meva mare, Loli. Ella és la que ha estat amb mi aquí a Barcelona i m'ha acompanyat a quimioteràpia, m'ha preparat el menjar i m'ha mimat, però també he sentit el suport del meu pare, el meu germà i els amics. Molta gent m'ha mostrat el seu carinyo i moltes rivals han estat en contacte permanent amb mi. Això s'agraeix.
— ¿Li ha fallat algú?
— No, ningú. Segurament he fallat jo més que m'han fallat perquè no he respost un missatge o no he tornat una trucada.
— ¿S’ha acabat el patiment?
— Em van dir que era una malaltia que es podia curar, però encara no he acabat el tractament. Quan em diguin que soc lliure, que estic curada, descansaré.
— ¿Recorda quan va tornar a trepitjar una pista?
— Des de l'agost no havia trepitjat una pista. La primera vegada que vaig jugar va ser amb Lourdes Dominguez al mes de desembre. Vaig començar amb boles de nen, sense pressió, per evitar qualsevol risc. Aquell dia, amb prou feines vaig aguantar 10 minuts. Els metges m'havien dit que per la malaltia no podia jugar, agafar pesos, però després quan vaig començar a anar al gimnàs i podia fer moltes coses, em vaig dir: «Si pots agafar pesos també pots agafar una raqueta». Ara, m'entreno tres vegades a la setmana, no més de mitja hora, però ja amb pilotes normals i aguanto més.
— ¿Què va sentir quan va tornar a agafar la raqueta?
— Il·lusió. Feia molt de temps que no sentia una cosa així. Els últims anys m'entrenava per rutina, perquè tocava fer-ho.
— Va anunciar la retirada a finals del 2019. Volia disfrutar de la seva última temporada al circuit però no ha pogut.
—Sí. Volia acomiadar-me amb temps, jugar l'últim any tranquil·la i disfrutar una vegada més dels tornejos i de la gent amb què havia estat durant més de 10 anys, però ni el coronavirus ni el càncer m'han deixat. Ha sigut tot el contrari. Espero fer-ho en el futur. M'agradaria acomiadar-me en una pista de tennis i que no em recordin en un hospital.
— ¿Algun escenari especial per dir adeu a la pista?
— Madrid, perquè hi he jugat molts anys i m'hi he sentit com a casa, i és bonic acomiadar-se amb la teva gent, els teus amics. És una il·lusió. Com ara anar als Jocs Olímpics. Tenir metes em serveix per portar la malaltia molt millor i ser més feliç. Però els dies van passant i el temps va en contra...
— ¿Té marcades dates en vermell al calendari?
— Sí. La línia vermella per tornar a la pista és el mes de maig, tot i que soc realista i sé que serà molt difícil.
— ¿Què troba a faltar del tennis?
Els fans. El suport del públic. El tennis m'ha donat moltíssimes coses. Pràcticament li he dedicat una vida.
LA MALALTIA
«Ni el coronavirus ni el càncer m’han deixat acomiadar-me de moment com volia. La meva línia vermella per tornar és el maig»
LA SEVA IL·LUSIÓ
«Em veig a Gran Canària, tant de bo que sana. Formant una família i fent avis els meus pares»
— Però fora del tennis hi ha moltes més coses.
— ¿Creu que ha valgut la pena tot aquest sacrifici i renúncies com a tennista?
— Sí que val la pena, tot i que possiblement amb l'experiència d'ara canviaria algunes coses.
— ¿Què no repetiria?
— Perdre'm tants Nadals amb la meva gent. No poder anar a molts aniversaris.
— Un sacrifici necessari, ¿no?
— Segurament sí, tot i que crec que en algunes ocasions eren evitables perquè no canviarien el meu rendiment. Ara evitaria les presses i escoltaria els consells que llavors no escoltava. Petits detalls que potser, en comptes de retirar-me el 2020, m'haurien ajudat a aguantar fins al 2022.
— En la seva carrera no ha fet gaires canvis.
— Sempre he intentat mantenir la gent en qui confiava. He fet els mínims canvis possibles perquè això em donava estabilitat, confiança i certa regularitat, així ens ha anat bé. Els estic molt agraïda a tots. Si no hagués sigut per ells no hauria aconseguit el que he aconseguit. Moltes vegades ells havien de tirar de mi. ¿Amb canvis hauria sigut millor? Això no ho sé, ni tampoc si hauria anat pitjor.
— Fa un any llarg que està fora del circuit. ¿Com veu la situació actual del tennis?
— Dins del que hi ha s'hi han sabut adaptar. Enmig de la pandèmia l'any passat es van jugar dos Grand Slams, i aquest any el circuit està preparat per començar a Austràlia. Cal ser conscients que vivim una pandèmia, una situació desconeguda, molt complicada i que ha afectat molta gent. Per a un tennista és molt dur, no és agradable, ni l'ideal, però cal posarho en perspectiva i ser conscients que hi ha molta gent que està patint.
— ¿Quins plans té per a la seva nova vida?
— Tinc diversos projectes, però res relacionat amb el tennis. Personalment em veig a Gran Canària, tant de bo que sana. Formant una família, fent avis els meus pares i treballant al restaurant que hem muntat amb el meu germà. Aquesta és la meva il·lusió, però com que el futur és tan incert sempre, vaig dia a dia, setmana a setmana.