«El tennis no ha sigut mai una passió per mi»
LA RETIRADA «Veia que alguna cosa no anava bé. M’ho deia el cor»
«Aigua», li demana a Lourdes Domínguez. Una mica de descans després d'un llarg piloteig. Carla Suárez se sent feliç. Des de fa una setmana ja es pot entrenar amb pilotes de veritat. «Ja no t'aguanto el ritme», fa broma la seva amiga, excompanya al circuit i ara entrenadora de les tennistes Aliona Bolsova i Meritxell Guiomar. «Em sento bé. És el meu millor dia», diu Suárez feliç i també cansada després de mitja hora d'entrenament, mentre guarda les seves raquetes a la bossa.
— No ha perdut toc i el seu revés continua pintant les línies ¿Per què va decidir penjar la raqueta tan jove?
— Era el que sentia, el que el cor em va demanar. Feia moltíssims anys que estava fora de casa, des dels 18 anys. La meva motivació no era la mateixa i no em venia de gust viure aquesta vida més. La meva motivació després de tot aquest temps no era la mateixa, em sentia sola, els viatges es feien pesats i tenia clar que, si volia ser a dalt, continuar jugant a tennis, havia d'estar al cent per cent i que si no em sacrificava sabia que no em donava per ser a dalt. Així que em vaig dir: «Carla, ja està».
— ¿Li va costar?
— Va ser un procés. Feia temps que veia que alguna cosa no anava bé. Em costava anar a entrenar-me. Competia sense il·lusió i sortia desil·lusionada dels partits. No valia la pena sentir-me així.
— Va arribar a Barcelona amb 19 anys i la il·lusió de ser tennista professional i l’ha complert. ¿Li ha faltat alguna cosa?
— Sí i no. Al final tenia uns objectius al cap. Alguns els he complert i d'altres no. Sempre et queda una espineta clavada.
— ¿Quina?
— Guanyar un Grand Slam. Ho tenia sempre entre cella i cella però sempre em quedava frenada a quarts. Aquesta espineta sí que la tinc. Això no vol dir que no estigui orgullosa del que he aconseguit.
— ¿Alguna rival impossible?
— ¡Serena!, Serena [Williams], sens dubte. He jugat moltes vegades contra ella. Era un dels meus reptes més grans però mai he pogut guanyar-li ni un set. Marxo sense aconseguir-ho.
— Serena, amb 39 anys i una filla, segueix allà. ¿Com ho veu?
— A això se li diu passió, il·lusió, dedicació, voler superar-se, voler ser la millor, però no tots volem ser número u o acumular 25 Grand Slams. Ara, amb una filla, el tennis no és la seva prioritat, sinó ser mare, però aconsegueix fer les dues coses molt bé pel que sembla.
LA CARRERA «Estic superorgullosa del que he fet. No era fàcil»
— ¿Res a veure amb vostè?
— El tennis mai ha sigut una passió per a mi. De nena no somiava ser tennista, jo jugava a ser dependenta d'El Corte Inglés. Vaig començar a somiar en tennis quan vaig arribar per primera vegada a Roland Garros.
— ¿De què se sent més orgullosa com a tennista?
— Estic superorgullosa del que he fet. De ser entre les 10 millors del món, ser als Grand Slams, guanyar tornejos, rendir com he rendit mesurant el que mesuro, jugant amb el revés a una sola mà. El sac és ple, i per això crec que he tingut una carrera amb molt èxit, i no ha sigut fàcil. Molts es queden al camí i poder aconseguir tot això per a mi és tot un orgull.