La casella en blanc del Sis Nacions
EL CONFLICTE D’IRLANDA DEL NORD va obligar a suspendre el torneig el 1972, enmig del domini de l’‘Orquestra Roja’ de Gal·les
El palmarès del Sis Nacions manté una casella en blanc des del 1972, l'única ocasió en què, descomptant els períodes de guerra, el torneig més important del rugbi europeu no va poder acabar. Eren els temps de l'Orquestra Roja, el període inoblidable en què Gal·les va sumar vuit títols entre el 1969 i el 1979 gràcies a la generació més extraordinària que es recorda i que lideraven dos genis com Gareth Edwards i Barry John. Aquell any hauria d'haver acabat en un altre títol per al XV del Drac, però el conflicte irlandès va fer saltar el torneig enlaire.
Cal remuntar-se al 1967 per trobar l'origen de la llegenda més gran del rugbi gal·lès. És aleshores quan es crea el germen dels que han passat a la història com l'Orquestra Roja. Aquell any els responsables de la Federació Gal·lesa creen la figura del director tècnic i situen en aquest lloc Ray Williams, que de la mà d'una sèrie de col·laboradors dissenya una estructura àgil i moderna dedicada no només a buscar i treballar amb els millors talents del país sinó a canviar la manera d'entendre el joc. Dos manaments per damunt de tot: moviment i continuïtat.
La parella John-Edwards
Gal·les no triga a captivar el món amb el seu joc, amb aquell recital dinàmic que lideren dos jugadors per damunt de tot: Gareth Edwards i Barry John, l'home que rivalitzava en popularitat amb George Best. Compartia genialitat amb el davanter del Manchester United, però fora dels focus no tenien res a veure. Best era una mina per a la premsa groga pels seus vicis sempre confessats; a Barry John l'espantava la fama fins al punt que la seva fugida de l'estrellat va acabar empenyentlo a la retirada quan només tenia 27 anys i n'havia competit únicament sis a nivell internacional. La parella Barry John-Gareth Edwards es va presentar en societat en un partit davant Nova Zelanda. Aquella jornada va quedar per a la història. Va guanyar Nova Zelanda de forma escassa, però Gal·les va deixar l'avís del que estava a punt d'arribar.
JPR Williams, Phil Bennett, John Dawes i Mervyn Davies eren altres noms d'aquell equip que ha quedat per a l'eternitat del rugbi gal·lès. El XV del Drac viu entre 1969 i 1979 la seva època més gloriosa. En aquell temps conquereix vuit edicions del Cinc Nacions i protagonitza victòries inoblidables contra els gegants de l'hemisferi sud. Els seus jugadors brillen a més en els partits que juguen els British Lions o els Barbarians. És després d'un d'aquests partits quan es pronuncia una de les frases més cèlebres en relació amb Barry John. «¿Com es placa un fantasma?», es va preguntar davant la premsa el defensa neozelandès William Fergus McCormick. Una idea del que era enfrontarse amb aquell jugador.
Amb Barry John al capdavant de les operacions, Gal·les conquereix el gran torneig del rugbi europeu el 1969, 1970 (compartit amb França ja que llavors només es comptaven les victòries), 1971, 1973, 1975, 1976, 1978 i 1979. I queda una casella en blanc que bé podria haver caigut també del costat gal·lès. La de 1972. Aquesta edició és l'única en la que, fora del període de guerres, el Cinc Nacions no va arribar a concloure.
Després del ‘Bloody Sunday’, Escòcia i Gal·les no van voler viatjar a Dublín per por de l’IRA i l’edició es va tancar sense campió
El XV del Drac va revolucionar el rugbi amb nous mètodes i una generació de llegenda que va guanyar 8 títols en 11 anys
Catorze morts
Per entendre-ho cal viatjar a una de les etapes més convulses i violentes de la història irlandesa. El torneig, que havia començat a mitjans de gener, no era aliè a la situació política que es vivia a l'illa maragda. El 30 de gener té lloc a Derry el Bloody Sunday. Aquell dia el que comença com una manifestació a favor dels drets civils i contra l'empresonament dels sospitosos de pertinença a l'IRA desemboca en una onada de violència. Alguns manifestants desafien l'exèrcit britànic i aquest respon en principi disparant pilotes de goma i gasos. De sobte el foc es converteix en real. Moren 14 manifestants (la meitat menors d'edat) i unes altres 30 persones són ferides de diversa consideració. L'ambient es fa irrespirable. L'IRA respon i se succeeixen els incidents contra objectius britànics arreu del món.
L'esport no podia aïllar-se d'aquests incidents i és el Cinc Nacions qui l'acusa amb més claredat. El calendari havia ofert que Irlanda jugués els dos primers partits com a visitant i acabés rebent a casa seva Escòcia i Gal·les –en el partit que segons els pronòstics decidiria el campió– el mes de febrer. Es multipliquen les reunions, els temors i les amenaces. La Federació Gal·lesa i l'Escocesa mostren els seus recels a visitar Dublín per enfrontar-se a Irlanda pel temor que l'IRA descarregui el seu odi en ells. Es neguen a jugar aquests partits i els responsables del torneig donen la competició per finalitzada. No hi haurà campió i aquesta casella quedarà en blanc per sempre. No és l'única conseqüència que tindrà la decisió. L'himne anglès