Retorn al futur
Catalunya pot passar de crisàlide a papallona. El repte més important de la seva economia radica en la millora de la productivitat
El moment més fosc de la nit és just abans de l’alba. La pandèmia ha fet descarrilar l’economia, empenyent-la cap al precipici. Les vacunes i el sistema sanitari estan immunitzant les persones de risc. El futur, dins d’uns escenaris encara incerts, projecta una reducció progressiva de la letalitat provocada per la crisi epidemiològica.
L’economia catalana enfronta el repte de tornar al futur que la pandèmia ha mutilat temporalment. La represa de la confiança i l’aixecament de les restriccions a la mobilitat redreçaran l’activitat turística, un pilar bàsic que posa el plat a la taula de molts catalans. Els viatgers internacionals van tornar a pujar als avions després de l’11-S del 2001 als EUA... I els turistes van continuar anant a la platja, malgrat haver visionat Tauró de Steven Spielberg ... El sector turístic català es beneficiarà de la proximitat als mercats emissors europeus, i no es ressentirà per la reducció de viatges de negocis de llarga distància i curta estada.
La indústria de l’automòbil, un altre pilar de l’economia catalana, també entreveu un millor futur via exportacions, gràcies a l’emergència de les classes mitjanes al món. Per la seva banda, la construcció anirà normalitzant la seva activitat, gran generadora d’ocupació.
Winston Churchill advertia de «no desaprofitar les grans oportunitats que ofereix la pitjor de les crisis». En aquest moment de foscor, de camí cap a l’alba, Catalunya ha de tornar al seu futur aprofitant l’oportunitat de reorientar la competitivitat i la sostenibilitat del sector turístic, molt particularment la massificació generadora d’externalitats negatives que pateixen les persones i el paisatge.
La indústria de l’automòbil ja ha començat a apostar per la mobilitat sostenible. I la construcció (urbana, infraestructures) s’està adaptant proactivament a entorns d’eficiència energètica i preservació del medi ambient.
El repte més important al qual s’enfronta l’economia catalana per protagonitzar i guanyar el futur rau en la millora de la productivitat (capital humà, econòmic, social).
La formació de talent a Catalunya presenta resultats mediocres. El baix nivell d’anglès a l’escola, la limitada formació dual professional, l’escassa ocupabilitat de molts títols universitaris o el fracàs de les polítiques actives de reorientació laboral, constitueixen exemples que no resisteixen la comparativa amb altres societats europees.
Els reptes en l’àmbit economicoempresarial van des de la gairebé inexistent transferència de coneixement des dels centres d’investigació bàsica i tecnològica a l’empresa, a la incapacitat de creixement de les petites i mitjanes empreses i de les empreses familiars, o la pèrdua d’entitats financeres amb seu social a Catalunya. La recent carrera global per la vacuna ha posat davant el mirall els sistemes d’investigació dels diferents països del món.
L’economia catalana està patint un deteriorament del seu capital social. La naturalesa emprenedora i la figura de l’empresari no mereixen la valoració social, amb pals a les rodes d’un marc normatiu i fiscal més molest que incentivador. El teixit associatiu i la cultura, en molts casos, depenen de les aportacions públiques. Els mitjans de comunicació públics són la veu del seu amo de torn. La societat catalana no disfruta dels pesos i contrapesos (checks
and balances) independents, constitutius d’una societat oberta i progressiva.
Catalunya ha arribat a unes cotes de cohesió social elevades. Aquesta fita es basa en polítiques de distribució via transferències públiques. Una societat orientada a la captació de rendes dels recursos públics no té futur. A l’equitat i la justícia social s’hauria d’arribar també via els incentius i les oportunitats per desenvoluparse com a persona, a partir de l’educació i l’esforç, catalitzadors de l’ascensor social. Els privilegis i avantatges lligats a les connexions personals o corporatives haurien de reorientar-se cap al principi d’aixecar-se aviat al matí i guanyar un millor futur amb l’esforç i el mèrit.
Catalunya ha perdut l’estabilitat política i, des de la perspectiva de molts inversors del món, la previsibilitat jurídica. I Barcelona ha esmorteït la seva brillantor en l’univers dels decisors internacionals.
Catalunya s’enfronta al repte transformador de passar de crisàlide a papallona. El conjunt dels representants polítics que elegim els catalans, via la negociació i el pacte tan arrelats en la història del nostre país, han de girar les veles i orientar el barco cap als anhels i els somnis de consens d’un port d’arribada. Com un sol poble.
L’economia catalana pateix un deteriorament del seu capital social
La formació de talent a Catalunya ofereix resultats més aviat mediocres