Ajudes inajornables

Farà falta molta agilitat i cap trava parlamentària perquè l’ampliació dels mecanismes de suport directe a les empreses no arribi massa tard

Divendres passat, el Govern central va acordar notificar a la Comissió Europea l’ampliació de l’àmbit de les ajudes directes a les empreses, emparant-se en el nou marc establert per la CE que per primera vegada permet la conversió d’avançaments, garanties i préstecs en subvencions directes. Aquest mateix dia l’Executiu comunicava al Banc d’Espanya, les patronals i els cinc grans bancs la seva intenció d’emprendre les modificacions legislatives necessàries per fer possibles els diferents tipus de mesures (refinançament de deute i ajornament dels venciments, ajudes de capital, subvencions directes) que haurien d’ajudar sectors sencers del teixit empresarial espanyol a sortir vius d’una travessia pel desert de la crisi de la Covid-19 que amenaça la seva pròpia supervivència. Un dolorós trànsit que s’ha fet més llarg del previst i té un horitzó més incert del que es va assumir quan van arribar les primeres bones notícies sobre el desenvolupament de les vacunes i es van començar a projectar escenaris de normalitat en dates que potser finalment són més llunyanes.

Fins ara, el que s’ha fet ha sigut molt, una intervenció de l’Estat d’un grau impensable en altres circumstàncies menys desesperades. Segons Calviño, els suports públics a Espanya equivalen al 20% del PIB, el 5% en ajudes directes i el 15% en mesures de liquiditat). Segons les dades de l’FMI que, en canvi, la patronal Foment ha posat sobre la taula, el recurs a les ajudes directes a les empreses ha sigut notablement inferior a Espanya respecte a la resta d’Europa, fins i tot respecte a economies menys dependents del turisme, i per tant menys vulnerables a una crisi com la provocada per la Covid-19, o d’altres no menys afectades per aquesta raó però encara més endeutades que Espanya, com Itàlia.

La vicepresidenta i ministra d’Economia, Nadia Calviño, va confirmar ahir en una trobada al Cercle d’Economia que «és el moment d’ajudar a la solvència de les empreses». Es podria matisar que ha arribat el moment (si no ho havia fet ja) en què aquestes mesures per facilitar liquiditat i evitar tancaments d’empreses resulten ja imprescindibles, i sense un impuls decisiu es pot córrer el risc que s’arribi tard en el procés d’implantar-les. L’horitzó fixat al març (el mateix en el qual, si el Govern no s’ho replanteja, finalitza l’exempció del règim de concurs de creditors de les empreses) no permet pròrroga ni dilació. Fa mesos que es debat la necessitat de fer aquest pas parlant en termes de futur. Això ja no és possible.

Com va recordar Calviño, les iniciatives necessàries per evitar que, sector rere sector, s’entri en un cicle d’insolvència d’empreses que serien perfectament viables una vegada recuperada una certa normalitat depenen del sí de Brussel·les i de reformes legislatives condicionades per una aritmètica parlamentària en la qual ha sigut possible des de tenir en suspens l’aprovació de mesures d’emergència durant la pandèmia fins a posar en perill l’aprovació del decret que estableix les fórmules de recepció i distribució dels fons europeus. Seria desesperant que la segona d’aquestes condicions fos més difícil de complir que la primera, ja fos per falta d’agilitat en la tramitació d’unes reformes, efectivament, complexes, o per la incapacitat d’arribar a acords en una qüestió d’importància –literalment– vital per a l’economia espanyola.

n