‘La nit de la iguana’, simfonia de desig al TNC
Carlota Subirós munta la primera versió en català de l’obra de Tennessee Williams amb un repartiment de 12 actors, amb Nora Navas, Joan Carreras, Lluís Soler i Màrcia Cisteró i una espectacular escenografia.
Carlota Subirós s’enfronta al seu segon Tennessee Williams amb La nit de la iguana, una gran producció amb 12 actors protagonitzada per personatges desesperats i imperfectes que s’han d’enfrontar als seus propis fantasmes per sobreviure. Després de l’èxit de La rosa tatuada, que també va muntar al TNC fa vuit anys, a partir d’aquest dijous i fins al 28 de març estrena La nit de la iguana per primera vegada en català. La mateixa Subirós ha traduït aquesta versió de la tòrrida obra que defineix com a «simfònica». La música és un distintiu d’aquesta versió teatral, un cant «a la resiliència i a aquest abassegador impuls vital que manté vius uns personatges en caiguda lliure», afirma Subirós.
L’obra aprofundeix en altres aspectes a diferència de la famosa pel·lícula dirigida per John Huston el 1964 amb Richard Burton en el paper del reverend reconvertit en guia turístic Lawrence T. Shannon, Ava Gardner com la sensual Maxine Faulk i Deborah Kerr com la pudorosa Hannah Jelkes, entre altres. Abans, el 1961, l’obra s’havia estrenat a Broadway amb Patrick O’Neil, Bette Davies i Margaret Leighton.
La música destaca en aquest cant «a la resiliència» amb «personatges en caiguda lliure»
Temptació, desig i alcohol
Una espectacular escenografia de Max Glaenzel trasllada a l’espectador aquesta zona salvatge i paradisíaca de la costa mexicana del Pacífic, lluny d’aquesta Europa de 1940 en guerra en la qual els EUA encara no han entrat. Subirós ha optat per Nora Navas, amb qui ja va treballar en l’exigent El quadern daurat, per al rol de Maxine, nordamericana que regenta l’hotelet decadent on intenta oblidar la seva recent viudetat disfrutant al màxim de la vida, «cardant i intentant salvar Shannon prenent romcocos», assenyala Navas. Considera que «l’obra adquireix més profunditat filosòfica al teatre» que a la pel·lícula. Ella ha vist tots els films basats en obres de Williams; en canvi Joan Carreras ni tan sols ha vist el film de Huston. Ha preferit evitar l’allargada ombra del mític Burton i arribar «des de la intuïció» al personatge turmentat i alcoholitzat, amb debilitat pel pecat de la carn amb noies massa jovenetes. Màrcia Cisteró interpreta la Hannah, antítesi de Maxine, una pintora casta i espiritual que es cuida del seu avi Nonno, un poeta de 96 anys (Lluís Soler) i intentarà salvar el reverend sense deixar de ser fidel a si mateixa. «El personatge de Hannah és el més sorprenent, desconegut i complex de tots respecte al film. Una figura enigmàtica a descobrir», assenyala Subirós. «El seu personatge parla de la necessitat de creure en alguna cosa». I Paula Jornet encarna la noia que pot portar més d’un problema a Shannon.
«He retallat i sintetitzat, conservant l’essència de l’obra, respectant tot el calidoscopi», diu la directora, en un muntatge, amb dramatúrgia de Ferran Dordal, que no supera les dues hores. Històries tangencials cobren més protagonisme al teatre que al film. Per exemple, la família alemanya liderada per un fabricant d’armes fent un reflex de l’ascens de la ultradreta a Europa. «Aquest és un dels elements més inquietants i discordants de l’obra», reconeix la directora, que adverteix de com la història es repeteix. També guanyen pes les figures de Pedro i Pancho, aquests veïns capaços d’impressionar els turistes llançant-se al mar des de gran altura o amb altres habilitats més íntimes.
Realitat i fantasia
La posada en escena juga amb la realitat i la fantasia. D’una banda aposta per «una escenografia hipernaturalista» i d’una altra mostra tot l’artifici de la caixa escènica, o com els mateixos actors s’encarreguen de reproduir els sons de la selva. «Cada assaig ha sigut una celebració, però també un acte de resiliència. Mai ha sigut fàcil la nostra professió però avui té un valor extraordinari», va declarar emocionada Subirós al parlar del que ha suposat aquest projecte, que va acceptar poc abans del primer confinament. Agraeix el luxe de treballar a la Sala Gran amb un
gran equip i amb el savoir faire. «En molts moments vaig pensar que no tenia sentit un projecte com aquest, que no ho aconseguiríem. Agraeixo a Xavier Albertí (director del TNC) i a tot l’equip la seva implicació perquè sí que importa continuar fabulant, explicant històries i viure moments com els que ens ofereix La nit de la iguana, on per moments sents que penetres al cor de les tenebres, arribes al qüestionament absolut de tot i has de seguir endavant».
Aquesta necessitat de mantenir-se a la superfície passi el que passi, com en aquests moments amb la crisi sanitària i econòmica per la pandèmia, és terriblement actual. La directora va recordar que l’obra és molt actual ja que, «com va dir el mateix Tennessee Willians, parla de com viure més enllà de la desesperació i, no obstant, continuar vivint. O, com diria José Luis Goytisolo, de viure malgrat els pesars».