Acostumades a la violència
L’autora d’‘Els homes m’expliquen coses’ utilitza el seu propi passat com a adolescent emancipada en les seves memòries ‘Records de la meva inexistència’ per reflexionar sobre el masclisme i la fragilitat de les dones en la societat patriarcal.
Ja fa alguns anys que Rebecca Solnit (San Francisco, 1961), cronista i autora de llibres sobre la cultura occidental des d’una òptica feminista, va encunyar el terme mansplaining, una cosa traduïble com la «mascleexplicació», una actitud condescendent típicament masculina, que ella va posar a rodar a Els homes m’expliquen coses a partir d’una experiència personal sobre un home disposat a donar una lliçó mestra sobre un llibre que ella mateixa havia escrit.
Ella mateixa, des del seu domicili de San Francisco, amb un aspecte lànguid i elegant i un to profund i pausat, explica unes intencions que es trasllueixen en pràcticament tots els seus llibres. I es concreten a Records de la meva inexistència (Angle/Lumen), les seves lúcides memòries, que és el seu últim treball, com a La madre de todas las preguntas, els assajos que acaba de recuperar Capitán Swing.
«El que intento fer és comprendre el món de forma nova, desconstruir les velles i antiquades històries que ens ha explicat el patriarcat i que ens impedeixen veure la realitat. Explicar les coses des d’una altra perspectiva», assegura afirmant que se sent com una descolonitzadora davant les històries silenciades o desacreditades.
Caminar sola pel carrer
Aquestes memòries dibuixen una Solnit tot just sortida de l’adolescència que acaba de llogar el seu primer apartament en un barri marginal de població negra (tot i que els pitjors assetjaments els va patir en zones més burgeses i blanques) desatenent les veus que li recomanaven comprar-se una arma i que assumien que la violència contra les dones – aquesta inseguretat que senten totes les dones quan caminen soles pel carrer– era una cosa institucional, una cosa inevitable que no pot canviar-se. «Fa molt que escric sobre la violència contra les dones però sentia que no havia explorat a fons el tema. Les dones vivim en un oceà de violència com peixos al mar i això té un impacte enorme en les nostres decisions, minva la nostra confiança i la nostra capacitat de participar en la vida social», explica, afegint que al cap dels anys aquesta situació va desembocar en la convicció que aquesta violència està dirigida a negar la veu les dones. Com a exemple, porta a col·lació el controvertit tuit d’Alexandria OcasioCortez, que va explicar la seva por real el 6 de gener durant la testosterònica presa del Capitoli –ella era en un edifici annex– per la multitud pro Trump i va haver d’enfrontar-se a l’acusació d’«estar delirant» per part d’alguns republicans.
El llibre mostra la Solnit del 2020 analitzant aquella jove estudiant que com tantes altres de la seva edat, fins i tot avui, la societat insta a «no parar mai d’imaginar el seu assassinat», perquè «ser una dona jove significa enfrontar-se a la mateixa aniquilació de multitud de formes, fugir-ne o conèixer-la». Una cosa que la realitat i les ficcions cinematogràfiques i televisives estan recordant-nos fins a la nàusea. ¿Canviaria això si aconseguim un altre tipus de representació massiva de les dones? «El 2016 –explica– vaig escriure un atles de Nova York com a ciutat de les dones en què vam canviar bona part de la llista de carrers de la ciutat, bàsicament masculina, amb noms de dona. Va estar bé però em va fer pensar molt la pregunta que em va fer una alumna: “¿Si vaig caminant per una avinguda amb nom de dona, un home s’atreviria a assetjar-me?”. Així que la solució és convèncer els homes que el problema és seu. El contrari és com pensar que el racisme l’han de resoldre les persones que no són blanques».
L’ànima de San Francisco
Records de la meva inexistència és també una carta d’amor a San Francisco, ciutat de la qual l’autora sempre s’ha sentit molt orgullosa. Especialment per la lliçó que va suposar per a ella com a dona heterosexual com s’abordaven i conquerien els drets de gais i lesbianes, on les dones trans, moltes vegades sospitoses davant un cert feminisme antiquat, «mai van ser un problema». «Vaig créixer envoltada d’homosexuals que em van ensenyar que els homes poden ser càlids, comprensius i gens amenaçadors. No hi ha res dolent en els homes, el que està malament és el patriarcat».
No obstant, la ciutat multiracial s’ha transformat en els últims anys per a dolor de l’autora: «Ens ha atrapat la distopia tecnològica i ens ha absorbit Silicon Valley. Aquest boom ha expulsat de Frisco molta gent pobra, negres i llatins i això ha fet que perdi la seva ànima. Continua sent un lloc agradable per als gais però és massa car i molt menys amistós del que havia sigut abans. Ha perdut la seva ànima».
«San Francisco em va ensenyar que poden existir homes comprensius i gens amenaçadors»