Juan Manuel Gil guanya el Narrativa Breu jugant amb la ficció
L’autor s’incorpora al catàleg de Seix Barral amb la novel·la ‘Trigo Limpio’, una narració que s’estableix com un joc entre vida i literatura.
«Fiar-te o no de la memòria obre una bretxa molt important en literatura»
Sembla que el Biblioteca Breu s’està reconduint amb encert en la recerca de nous noms després de la controvèrsia que va despertar el primer intent amb la poeta instagramera Elvira Sastre. Si l’any passat va ser Raquel Taranilla, aquest any el guanyador ha sigut un autor tan poc conegut com aquella, Juan Manuel Gil (Almeria, 1979). Aquests dos autors, compromesos tots dos amb la literatura, indiquen una bona direcció per al veterà premi i sengles adquisicions per al catàleg de noves veus a Seix Barral.
Celebrat amb estrictes mesures de seguretat, l’acte d’entrega del guardó va comptar amb un pròleg homenatge d’Enrique VilaMatas –un dels membres del jurat juntament amb Olga Merino, Pere Gimferrer i Raquel Taranilla– dedicat a l’amic desaparegut Juan Marsé, qui el 1966 el va guanyar amb Últimes tardes con Teresa. Vila-Matas el va recordar en la tertúlia del José Luis grunyint amablement el lema: «Aquí estem en contra de tot».
Trigo limpio, el llibre del professor i escriptor Juan Manuel Gil, que té tres novel·les en el seu historial, totes elles publicades en segells petits i independents, és una falsa novel·la de detectius que parteix d’un record vague del mateix autor.
Nen de barri
En l’inici de la novel·la el narrador, escriptor al seu torn, evoca el moment en què de petit va saltar la tanca que separava l’escola d’un aeroport per recollir una pilota i es va trobar, aclamat pels seus amics, corrent per la pista, de morros davant un avió en ple enlairament. Era una localització de l’extraradi d’Almeria, on va transcórrer la infància de nen de barri de l’autor.
«En el meu record això em va succeir així, no a mi, sinó a un amic que jo veia de lluny. Ara bé, un record real no significa que allò hagi sigut real. Fiar-te o no la memòria obre una bretxa molt important en literatura», va explicar dedicant el guardó a la seva mare. «Des de petit ella m’ha mantingut sa i estalvi de talls de digestió, pous, basses, segrestadors i traficants d’òrgans. Crec que per aquestes històries que m’explicava i que ella es creia a ulls clucs em dedico avui a la literatura i gràcies a ella conservo tots els òrgans al seu lloc».
Un d’aquests amics del passat
Atruca al narrador perquè busqui un altre dels membres de la colla. «Immediatament després, aquest amic li diu al narrador que oblidi la petició. Una cosa que, naturalment, qualsevol escriptor no es plantejaria fer».
Ambientada als anys 90, la història s’organitza també a partir d’aquesta obsessió de Gil per la relació entre la vida i la literatura, el joc entre realitat i ficció, el procés a partir del qual es creen les ficcions. «El llibre obre la porta als llibres que han marcat el narrador, constituïts en una constel·lació en la qual un et dirigeix a l’altre», explica. No vol revelar quins llibres són aquests perquè són consubstancials a la trama tot i que al final reveli que Vila-Matas seria l’autor d’un d’ells. I les coses es posen al seu lloc si es recorda que Raquel Taranilla l’any passat també va esmentar haver escrit la seva novel·la a la contra de l’autor de Bartleby i companyia. Per al·lusions, la guanyadora del 2020 explica: «A la nostra generació que també és la de Gil, Vila-Matas ens ha obert un camí que no trobàvem en altres autors. Jo vaig respondre en el meu llibre d’una manera molt furiosa mentre que el cas de Juan Manuel és més plàcid».
n