L’origen del món català
Quan Gustave Courbet es va atrevir amb el seu eternament discutit oli ‘L’origine du monde’, dos pintors catalans van anar més enllà. Al Big Bang, per dir-ho eufemísticament.
D’acord. El Musée d’Orsay té L’origen del món. És un quadro immortal. El 1866, Gustave Courbet, perdó per la definició, va pintar la foto del carnet d’identitat d’un pubis femení sobre una tela de 46 per 55 centímetres i no hi ha any en què per un motiu o un altre aquesta revolucionària obra no salti als titulars de la premsa. L’última ocasió va ser el setembre passat. El museu parisenc no va deixar que hi entrés una noia, Jeanne, per vestir un abismal escot. El 2010, un altre exemple, la performer luxemburguesa Deborah de Robertis es va asseure davant el quadro, despullada de melic a peus, per tal de mostrar el que, segons la seva opinió, Courbet no es va atrevir a ensenyar, el veritable Big Bang, o sigui, la seva vagina amb els finestrons oberts de bat a bat. Va ser un gran escàndol. D’acord. El que dèiem. París té Courbet, però aquesta secció, Barcelonejant, es va trobar l’altre dia, de cop i volta, davant el que mereix ser qualificat de diverses versions catalanes de l’origen del món. Són un conjunt d’obres titulades sense eufemismes, Vagina i
Sexe femení, per citar-ne dues a l’atzar, totes dues datades entre 1870 i 1872, o sigui, absolutament contemporànies de Courbet i atribuïdes a dos dels pinzells més notables de l’art pictòric català de la segona meitat del segle XIX. Amb tots els ets i uts, us ho explico.
La cosa va començar arran d’un suggerència de l’historiador del lúbric Albert Domènech Galderich. Amb cita prèvia, va explicar, l’antiquari Albert Martí Palau mostra aquestes setmanes al públic l’entresolat del seu establiment, al número 1 del carrer de Gràcia, un pis on ha muntat una formidable exposició titulada
Acadèmies i ultraacadèmies. La idea és molt seductora. Martí atresora una nombrosa selecció d’obres gestades durant els últims tres segles a les acadèmies de dibuix. Res de bodegons i naturaleses mortes. El cos humà. Nu, clar. La col·lecció exhibida en aquest entresolat, com si fos el Gabinet Secret de Nàpols, és sorprenent.
Hi ha peces molt antigues, com dues estampes de William Hogarth (una cosa així com el satíric Jonathan Swift del carbonet), un tors a llapis de Juan Antonio Conchillos, un nu masculí a càrrec d’Anton Raphael Mengs. Vaja, en resum, obres d’artistes reputats en el seu camp.
Sis peus de sis exercicis d’acadèmia destinats a dominar la reproducció d’aquesta extremitat.
En una segona sala, que té la seva gràcia, Martí ha ordenat els dibuixos d’acadèmia amb un simple però eficaç rigorós mètode de metge forense. En una paret hi ha els nassos. En una altra, els ulls. La tècnica del dibuix al natural s’aprèn realment així, amb un domini de cada porció del cos. No hi ha dreceres. En una altra paret, que segur divertiria Quentin Tarantino o Luis García Berlanga, hi ha només peus despullats. La de les mans mereix un punt i a part, perquè condueix directament a la gran sorpresa de la visita.
Entre el conjunt de mans hi destaca un dibuix a llapis de Fabián Bisbal, datat el 1842, i que, vistes les firmes de l’anvers i del revers, es dedueix que és un examen. Juan Antonio de Ribera, el professor, aprova l’alumne. En aparença, l’obra és simplement el repte de reproduir amb bon ofici una mà dreta. El detall que mai hauria de passar inadvertit és el que aquesta mà subjecta entre el dit índex i el del mig: una mamella. Aquí hi ha l’entrellat de l’exposició del gabinet secret de Palau Antiguitats, aquest lent però inevitable pas a pas en què la simple representació del cos humà s’endinsa en el terreny de l’erotisme i, no gaire més tard, directament en el de la pornografia.
A Escorxador-5, la novel·la que el va fer cèlebre, Kurt Vonnegut explica una història difícil de corroborar però creïble. Recorda que Louis Daguerre va donar peu a l’aparició de la paraula fotografia quan va aconseguir fixar una imatge sobre una placa de metall coberta d’una fina pel·lícula de iodur de plata. Això va ser el 1839. Només dos anys després, això explica Vonnegut, un ajudant de Daguerre, André Le Févre, va ser detingut per intentar vendre una fotografia clarament pornogràfica en la qual apareixien en escena una dona i un poltre. Le Févre es va defensar davant el jutge. Va dir que allò era art, un representació d’algun episodi de la mitologia grega, per allò de la fixació que tenien els déus de l’Olimp a l’hora d’agafar la forma d’animals i fornicar amb les mortals. No el van creure. Va morir a la presó.
La qüestió és que, segons Albert Martí Palau, potser és humanament impossible posar fre al pas de l’acadèmia a la ultraacadèmia, és a dir, a més enllà de les fronteres del que és convencional. Gloriosa és, doncs, la tercera sala de l’exposició, amb obres, com era de preveure, d’Eusebi Planas, dibuixant, aquarel·lista, litògraf i pornògraf català de categoria. Martí no només hi ensenya una selecció de la seva obra emmarcada, sinó que fins i tot té un volum formidablement conservat de ¡Acadèmies de dona!, un conjunt de 40 litografies pujades de to tan rar de trobar que, segons Domènech Galderich, només li consta un exemplar disponible de cara al
Palau Antiguitats repassa la immersió del dibuix d’acadèmia en les profunditats de l’erotisme
Almenys dos grans de la pintura catalana del segle XIX van trencar motlles i van seguir Gustave Courbet