«Som el futur i ens haurien de tenir més en compte»

Acabats de llicenciar i universitaris en pràctiques contemplen amb pànic un mercat laboral que sembla oferir poques oportunitats. La falta d’expectatives laborals decents per als més joves té moltes derivades que poden afectar negativament el seu desenvolupament personal i fins i tot la seva salut mental. EL PERIÓDICO ha reunit tres joves que pertanyen a una de les generacions més preparades i amb més dificultats per emancipar-se i arribar a la plena autonomia personal.

La taxa d’atur juvenil a Catalunya continua creixent i va arribar al 27,3% a finals d’any, la pitjor dada de l’últim lustre, segons l’últim informe de l’Enquesta de Població Activa (EPA). En xifres absolutes, això significa que hi havia uns 185.800 joves entre 18 i 29 anys sense feina a finals del 2020. Un d’ells és Àlex Díaz, de 23 anys, llicenciat en Geografia per la Universitat de Girona. «Vaig acabar el grau al setembre i estic buscant feina en una gran superfície, tot i que a llarg termini aspiro a ser tècnic de medi ambient o professor d’universitat. Per aconseguirho això necessito trobar ja alguna cosa a mitja jornada per pagarme un màster o estudiar el doctorat», explica aquest jove veí de Pineda de Mar.

La destrucció de l’ocupació, aguditzada per la crisi de la Covid-19,

afecta més les persones joves. I com més joves, pitjor. En el tram d’edat dels 16 als 24 anys la taxa d’atur és del 38,1%. «A l’acabar la carrera vaig fer una dotzena d’entrevistes i vaig treballar dos mesos com a teleoperador, però no era el que volia. Havia de convèncer-los perquè canviessin de companyia energètica i això és molt complicat», rememora Díaz, que es descriu com un noi «responsable i amb curiositat» que té ganes d’aprendre. «Estic buscant feina en supermercats perquè són serveis essencials i són els únics que ara poden necessitar personal», afegeix resignat.

En una situació similar es troba Sebastián Marín, de 20 anys, que ha enviat més de 80 currículums a grans superfícies, no només d’alimentació. N’hi van respondre uns 35. «Entenc perfectament que vulguin ocupar gent més gran, amb més càrregues familiars, gent que potser ho necessita més ara mateix, ja que jo tinc el recolzament del meu pares», explica aquest estudiant de Ciències Polítiques que fa quatre anys que treballa al sector de l’hostaleria, de manera intermitent, principalment els divendres i caps de setmana i estius. «Amb aquests diners em puc pagar la matrícula de la universitat i fer front a altres despeses com comprar-me un ordinador o pagar el carnet de conduir. Així allibero també una mica els meus pares»,

afegeix aquest figuerenc establert a la ciutat de Barcelona.

Marín comparteix pis amb tres universitaris més i Díaz viu amb els pares. La seva situació és la més habitual entre els joves catalans. A Catalunya, la taxa d’emancipació se situa per sota del 20%, una dada que no ha deixat de caure des del 2007, quan rondava el 33%. «¿D’aquí a cinc anys? Em veig en una empresa cobrant uns 1.300 euros amb un contracte temporal i vivint amb els meus pares», explica Clàudia Sánchez, de 21 anys, la tercera participant en el debat virtual organitzat per EL PERIÓDICO. Sánchez es troba fent quart curs de Publicitat i Relacions Públiques. Fa un mes va començar les pràctiques en una empresa de comerç electrònic i està preparant el seu treball final de grau. «Moltes empreses s’aprofiten dels becaris. Fem la mateixa feina que altres empleats però cobrant molt menys o fins i tot sense cobrar. Però vaja, he tingut sort perquè tinc amigues que estudien Turisme i s’han quedat sense pràctiques per la Covid», afegeix aquesta veïna del barri de la Sagrada Família, en erto des del mes de març. Al superar els tres mesos, segons la metodologia de l’EPA, ella també augmenta la llista de les persones desocupades.

Feia uns dos anys i mig que treballava en una cadena de bocates que ara ocupa únicament el 40% de la plantilla per les restriccions a l’hostaleria per contenir l’expansió del coronavirus. Amb aquest treball Sánchez podia pagar els seus estudis i cobria algunes despeses. «Últimament tinc més por de no trobar feina, i si als 30 veig que no ho aconsegueixo, potser intento treure’m unes oposicions per tenir alguna cosa segura. Descarto l’autoocupació –continua Sánchez– perquè és una cosa que pot donar beneficis a llarg termini, però ara no ho veig factible.

Tots tres coincideixen que estan sobrequalificats per a les feines que han exercit fins ara. També intueixen que podrien tenir més opcions de trobar un contracte estable amb un cicle de grau mitjà o superior. Per Marín, «els joves que escullen Formació Professional surten molt preparats per al mercat laboral i tenen més facilitats per incorporars’hi perquè han anat treballant mentre estudiaven. Els universitaris, en canvi, estem més allunyats de la realitat i quan aconseguim la feina el salt és enorme». Sigui com sigui, les dades demostren que l’atur afecta més les persones joves amb menys estudis. Respecte a l’últim trimestre del 2019, la proporció de joves aturats amb estudis baixos (educació obligatòria) ha passat del 30,2% al 46,6% dels actius, mentre que entre els joves amb estudis obligatoris o superiors la proporció ha passat del 14,9% al 21,6%, un augment inferior.

Respecte a les eleccions del 14-F, els participants en el debat demanen al futur Govern de la Generalitat més inversió en dos pilars que consideren bàsics: la sanitat i l’educació. «Seria necessari augmentar el pressupost dirigit als joves, que permetés concedir més beques, per exemple. És important que tothom tingui l’oportunitat d’estudiar», reivindica Marín, la intenció del qual és continuar formant-se i estudiar el segon cicle de Periodisme.

La fuga de cervells i la salut mental dels joves són dues qüestions que haurien d’abordar els futurs responsables del Govern, segons l’opinió dels tres participants. «Les mesures que han pres amb motiu de la Covid són incoherents i no s’entenen. A mi em va agafar en la recta final, durant la preparació del TFG, però deu ser molt dur per als que han començat aquest any la carrera. No es poden socialitzar, no poden conèixer bé els professors, però en canvi sí que poden amuntegar-se en el transport públic», critica Díaz. En la mateixa línia, Marín recorda que el que els passi als joves ara, enganxats a la pantalla i amb una interacció social molt restringida, «pot marcarlos de per vida».

«Som el futur i haurien de tenir-nos més en compte. Espero que el pròxim Govern ens recolzi molt més, tot i que no veig cap partit que es recordi de nosaltres», intervé Sánchez, que s’ha plantejat alguna vegada anarse’n a l’estranger. «Ja vaig treballar com a au pair a Anglaterra per millorar l’anglès, i ara que fa dos anys que estudio l’alemany i veient el panorama aquí, com de malament estan gestionant la crisi –continua la jove–, ve de gust anar-se’n fora un temps per treballar».

La destrucció de l’ocupació, aguditzada per la crisi de la Covid, afecta més els joves de menys de 29 anys. I com més joves, pitjors són les dades