Votar en temps de pandèmia
S’està fent tot el possible per limitar els problemes, però hi ha dos forats negres: garantir que a les meses no hi hagi persones vulnerables i el vot dels contagiats, que no haurien de sortir al carrer
Hauria sigut prudent esperar, però no gaire: el millor moment per votar hauria sigut d’aquí un mes, abans que comenci una quarta onada que prediuen molts models
El 14 de febrer els catalans tenim una cita amb les urnes. Són unes eleccions importants: un Govern en funcions, escapçat per la inhabilitació del seu president i debilitat per desavinences entre els socis, no tindrà mai prou força per fer bé la seva feina. Però aquesta necessitat política xoca amb la realitat epidemiològica. Tot i que Catalunya està en fase de descens de la tercera onada de la pandèmia, encara falta perquè els indicadors tornin a un nivell raonable. L’Rt no baixa de 0,9 des de finals de novembre, el risc de rebrot continua per sobre dels 400 (més de 100 es considera alt) i la incidència acumulada a 14 dies encara supera els 500. En aquestes condicions, ¿s’hauria de votar?
Hi ha tres maneres de respondre a la pregunta. Des del punt de vista polític, hi ha una urgència que cal solucionar, però també una sèrie de càlculs interessatsque fan que uns partits prefereixin accelerar i d’altres xutar la pilota cap endavant, cap a un futur indeterminat que ningú pot garantir que serà millor. Des del punt de vista científic, seria prudent esperar, però només una mica. Al ritme actual, d’aquí aproximadament un mes el nombre de casos s’haurà reduït de manera substancial, i el risc de contagi a causa del moviment massiu de persones serà bastant menor. És llavors, abans que comenci una quarta onada que prediuen molts models, que seria el millor moment per votar. Però ja hem vist que la discussió entre aquestes dues faccions és estèril, perquè hi ha una tercera via que s’acabarà imposant: la jurídica.
Des del principi de la crisi, hi ha hagut un desfasament entre el que cal implementar per preservar la salut de la població i el que la llei permet fer. Als països democràtics, els drets fonamentals són un bé que cal protegir. Però en situacions d’emergència com aquesta, la salut no pot quedar-se en segon pla, per la qual cosa és necessari adaptar la normativa amb rapidesa a la realitat del moment. Sabem que hi ha mecanismes per fer-ho, per tant el que ha fallat és la visió, la voluntat i la coordinació dels que tenen el poder per fer aquests canvis. El que passa llavors és que el tribunal que té l’última paraula sobre com es fan unes eleccions ha de prendre decisions segons unes lleis que ja no encaixen amb el que és millor per als ciutadans. L’aparell juridicolegal ha de ser una baula més en els esforços per evitar en la mesura possible els contagis, no pot anar en contra del que hauria de ser l’objectiu primordial en una pandèmia: salvar vides.
Per desgràcia, el sistema obliga que les eleccions es facin el 14-F, tot i que epidemiològicament parlant no tingui gaire lògica. Això s’hauria d’haver previst, i haver dirigit des del principi les energies al pla b: aconseguir que la jornada electoral tan segura com sigui possible. S’ha perdut un temps preciós amb el tema de la data, i les possibilitats de realitzar accions complexes s’han anat reduint. A més, els gestors tenen una feina molt complicada, atrapats entre el que els demanen els científics i el que els permeten les lleis. Per tot això, algunes de les opcions més òbvies des de l’òptica sanitària (un confinament previ d’un parell de setmanes per accelerar la descàrrega, urnes mòbils, més d’un dia de votació, incentivar i facilitar més el vot per correu, torns més curts a les meses, tandes de votacions, encara més col·legis electorals i en espais més amplis i ventilats...) no són factibles.
Llavors, ¿és prudent anar a votar el 14-F? Partint que el risc zero només existeix si et quedes a casa, sembla que s’està fent tot el possible per limitar els problemes el dia de les eleccions. Però hi ha dos forats negres que no s’han resolt encara. Un és assegurar que a les meses no hi hagi persones vulnerables (o que hi conviuen). Seran els que estaran més exposats, per això haurien de ser joves i sans, per minimitzar complicacions. Però el repte clau és el dels positius. Algú que té la Covid-19 i, per tant, pot contagiar, no ha de sortir al carrer sota cap concepte. El perill que això representa per a la salut de tots els ciutadans no és acceptable, perquè no hi ha cap conjunt de mesures prou efectives per garantir que no propagaran la malaltia.
És essencial respectar el dret a vot a tothom, però no al preu de jugar amb la vida dels altres. Les prioritats han d’estar clares. Per això és important no caure en el derrotisme o el conformisme i buscar alternatives. Si no, el perill és que la gent temi sortir a fer sentir la seva veu, i això sí que seria una perversió intolerable del procés democràtic.