| Mas, Illa i Aragonès Joan Tapia és president del Comitè Editorial d’EL PERIÓDICO

La campanya propicia algunes reflexions. Una, el pas del temps. Artur Mas, que el 2012 es va erigir en un cèlebre cartell com el Moisès que ens conduiria a la Terra Promesa amb una majoria no absoluta sinó excepcional, ara demana amb bastanta més discreció el vot a Àngels Chacón, la candidata del PDECat, que segons les enquestes no entrarà al Parlament.

Mas és el responsable principal de la deriva cap a l’impossible de la política catalana. Que ara es distanciï de Puigdemont, a qui el 2017 va ajudar a entregar l’herència de l’antiga CDC, indica una rectificació i el reconeixement tàcit que l’unilateralisme independentista ha portat Catalunya a un atzucac.

Salvador Illa és el candidat preferit a president en gairebé totes les enquestes. La seva proposta de rebaixar en un terç el sou actual del president de la Generalitat: de 150.000 a 103.000 euros, com Iñigo Urkullu o la presidenta de la Comunitat de Madrid, que són els presidents autonòmics que més guanyen, indica que sap llegir el moment polític. No és lògic que Catalunya, que clama contra el dèficit fiscal i exigeix des de sempre un finançament millor, sigui la comunitat autònoma que més

Catalunya segueix presonera de la divisió en blocs, però la campanya indica que alguna cosa es comença a moure

retribueix el seu president. També seria un gest quan els ingressos de gran part dels ciutadans estan molt tocats per la crisi.

Ha sigut titllat de populista, però no és gens raonable que el president de Catalunya cobri gairebé el doble que el president del Govern espanyol (85.000 euros) i un terç més que el president de l’autonomia que disfruta del reclamat concert econòmic.

D’altra banda, el president del Parlament, Roger Torrent, ha dit que Illa parla, en dues de cada tres frases, de «girar full», com si no haguessin existit l’1 d’octubre i les càrregues policials. Té la seva raó, però girar full també implica oblidar les votacions del Parlament del setembre del mateix any (2017) en què els independentistes no només van ignorar la Constitució i l’Estat de dret, sinó que es van saltar l’Estatut, la llei fonamental de Catalunya, ratificada en referèndum pels catalans, que exigeix majoria qualificada per a les decisions més rellevants. Sense girar full, el passat impedirà qualsevol consens de futur.

Pere Aragonès, candidat d’ERC perquè Oriol Junqueras està condemnat i inhabilitat, rebutja amb insistència qualsevol possibilitat de pacte de govern amb el PSC del 155. I Illa fa el mateix respecte als republicans. Aragonès en part ho fa per desmentir les sospites de tripartit que agita JxCat, que va guanyar ERC per 13.000 vots les eleccions de 2017. Illa vol cobrir-se de les acusacions de tebiesa contra l’independentisme de Cs, que va guanyar aquelles eleccions. Són posicions que a més tenen la seva lògica, ja que els objectius finals d’ERC i PSC són poc compatibles respecte a la relació de Catalunya i Espanya.

Però els dos candidats, que encapçalen les forces més votades en les últimes legislatives i municipals (les del 2019), tampoc haurien d’ignorar els desitjos de «girar full» de molts ciutadans. Segons l’enquesta de l’Ara de dilluns passat, un tripartit d’esquerres (ERC, PSC i comuns) seria la coalició de Govern preferida pels electors (21,9%), bastant per davant de l’actual pacte de govern ERC-Junts (12,2%) i d’una alternativa integrada només per partits constitucionalistes (11,7%).

¿Estan els ciutadans més disposats a acabar amb la divisió en blocs que les cúpules d’ERC i el PSC, i no diguem ja de JxCat?