Pacte de desgovern
Els independentistes no s’han posat d’acord a l’hora de governar i sí que ho fan ara per vetar una alternativa transversal de govern
Rebobinem. Hem anat a eleccions perquè fa un any el president Torra va constatar que s’havia trencat la cohesió del Govern. Podia haver anticipat els comicis, però va aguantar contra vent i marea fins a la seva inhabilitació. La majoria parlamentària independentista continuava intacta. L’independentisme podia haver elegit un altre president, però no ho va fer. Es va limitar a retallar els poders de Pere Aragonès, convertit en «vicepresident del Govern de la Generalitat en substitució de la presidència de la Generalitat». La cita del 14-F és el resultat dels automatismes estatutaris davant aquesta situació d’impàs. No diré, com ha apuntat Salvador Illa, que el document firmat pels partits independentistes comprometent-se a no pactar «en cap cas» amb el PSC sigui la «foto de Colón de l’independentisme». Constataré que s’han estalviat fer-ho davant notari, com ho va fer al seu dia Artur Mas amb el PP. El document, en tot cas, és un pacte de desgovern: no s’han posat d’acord a l’hora de governar i sí que ho fan ara per vetar una alternativa transversal de govern. La via àmplia que auspiciava ERC s’ha convertit en via estreta.
En aquest context, la Catalunya empatada amb si mateixa es pot reproduir a les urnes. El politòleg Oriol Bartomeus ho ha sintetitzat en el seu article La gran rasa , publicat a Política&Prosa. Explica que una gran rasa divideix les preferències electorals d’uns i altres: «Són pocs els que s’atreveixen a creuar-la. Segons l’enquesta preelectoral del CEO, menys de 100.000 electors traspassarien aquesta frontera». Els que estan disposats a creuar la rasa, en un sentit o altre, «representen un raquític 1,7% del total del cens».
Aquest escenari –dos espais electorals pràcticament impermeables– és un dels resultats de gairebé una dècada de procés i antiprocés independentista. Abans hi havia un centre de gravetat, en expressió d’Isidre Molas, que pugnava per la centralitat: «CiU, des del centre de pertinença català, i el PSC, des del centreesquerra dual». «Ja no hi ha un centre de gravetat que atrau les forces polítiques i les obliga a adoptar posicions híbrides, mestisses. Ara és tot el contrari. Per guanyar cal mostrar-se com el més pur del mateix espai, el més dur, el més inflexible», conclou precisament Bartomeus.
La democràcia dicotòmica, en blanc i negre, tenalla no només la política catalana sinó la governabilitat. El veto exprés al PSC, més enllà de càlculs electorals, té un efecte pervers: expulsa de l’arc de Sant Martí de la catalanitat una força central del catalanisme polític. Uns i altres haurien de rellegir un text de Joan Maragall, del 1910, en el qual afirmava que «el nostre poble està molt necessitat d’acostumar-se, en interès de tots, a veure’s unit més sovint per l’amor que per l’odi, i a respectar i a honorar els seus homes, siguin del color que vulguin, mentre aquest color es compongui amb l’arc del cel de Catalunya». Aquesta és la tasca pendent: crear una primavera catalana després del llarg hivern del procés.