Meritocràcia i treball

La pandèmia i les restriccions de mobilitat han agreujat moltíssim una fractura política i econòmica que ve de lluny. Així, no només hem de recompondre les destrosses directes del coronavirus, sinó que també ens correspon abordar d’una vegada les qüestions de fons que ens van conduir al desastre en el qual ens havíem sumit, previ a l’aparició de la Covid-19.

Fa dècades vam viure l’eclosió d’una deriva del liberalisme que va tenir l’habilitat de generar unes idees que, ara que han arrelat, són, en bona mesura, origen del malestar que creix a tot Occident.

És el cas del concepte de meritocràcia, que és objecte d’una interpretació tan interessada com absurda i que serveix de coartada per a la insostenible desigualtat. Els seus defensors consideren que qui s’enriqueix és exclusivament pel seu mèrit i qui es queda pel camí és pel seu demèrit. Així, no només la riquesa acompanya qui triomfa, sinó que l’ètica també està al seu favor. Qui perd troba la pobresa i carrega la vergonya de ser responsable de la seva dissort.

Descomunals diferències

En una societat digna, tota feina mereix reconeixement pel fet de ser exercida, lluny de les descomunals diferències que hi ha actualment entre uns i altres. Però, a més, resulta que aquesta suposada meritocràcia es troba al servei dels que triomfen en un determinat àmbit: el dels negocis. Així, em pregunto quin concepte de meritocràcia legitima que un alt directiu pugui guanyar 50 vegades més que una oncòloga.

Em qüestiono si és èticament acceptable que els fons d’inversió, els executius dels quals en temps de coronavirus teletreballen des de la segona residència, puguin arribar a enormes plusvàlues en el sector salut mentre que el metge que atén el pacient infectat guanya poc més de 2.000 euros nets mensuals.

D’aquí a uns mesos ens haurem vacunat de la Covid, però hi ha una cosa que continuarà anant molt malament i durarà molt de temps. Per als nostres mals de fons, no hi ha cap indici de vacuna.

n