L’enterrament del procés
Per molt que es conjurin per no votar amb el PSC, per als partits independentistes res serà igual per les tensions entre JxCat i ERC, la recuperació socialista, les urgències socials i el cansament
Cap de les càbales, ni la més favorable per a Illa ni la més beneficiosa per a JxCat o Esquerra, porta a un Govern estable
Per molt que els partits independentistes s’hagin conjurat per no pactar amb el PSC, aquestes eleccions certificaran l’enterrament del procés. No posaran fi a un conflicte que té arrels profundes, però sí a les formes i la virulència que aquest conflicte ha adoptat en l’última dècada. Per molt que alguns s’entossudeixin a perpetuar els blocs, la campanya i les enquestes han revelat el cansament d’una majoria que reclama un Govern capaç de superar la polarització. Al contrari de l’esperit que anima la insòlita declaració dels independentistes inspirada en les desafortunades paraules de Lluís Llach («Si no votem els nostres, vindran els altres»). Vegem el que pot passar amb els tres escenaris que permeten les enquestes.
Si guanya el PSC, el canvi serà de pes, i no diguem si Salvador Illa aconsegueix formar Govern amb el recolzament dels comuns i prou abstencions. No obstant, no ho té fàcil per l’insòlit compromís subscrit pels independentistes. Tot i que Illa quedi com a cap de l’oposició, res serà com abans. Per a l’independentisme, no serà el mateix tenir davant un partit de llarga tradició catalanista com el PSC que veure-se-les amb una formació com Ciutadans, que va fer del nacionalisme espanyol la seva única arma d’oposició. Tot i que guanyi Salvador Illa, pot passar que els partits independentistes es posin d’acord per votar un president sortit de les seves files. Però si la iniciativa la porta Pere Aragonès, Junts per Catalunya posarà un preu molt alt a qualsevol pacte, soscavant la posició d’Esquerra com a interlocutor privilegiat de Pedro Sánchez. I si Laura Borràs és qui opta a la presidència, com a segona força, allò serà Troia per als republicans, que partien com a favorits. Mals temps per al procés.
Si arriba primer JxCat, Esquerra quedarà en una situació compromesa. Un Govern independentista serà més viable si el PSC és el tercer grup parlamentari, però això és improbable, perquè Borràs només pot créixer a expenses d’Aragonès. I una Esquerra relegada al tercer lloc constituiria, novament, una catàstrofe per als republicans. En aquestes condicions, la reedició d’un pacte com el que va portar Quim Torra a la presidència podria ser un suïcidi per a ells. El 2018 corrien altres temps. No es parlava d’indults, el procés vivia el seu moment àlgid, Catalunya estava inundada de llaços grocs i Puigdemont marcava el pas des de Waterloo. Ara, els pocs llaços que queden estan descolorits, i els carrers són buits, no només per la pandèmia. En aquestes circumstàncies, el més probable és que Junqueras ho tingui difícil per recolzar qui l’haurà tornat a humiliar a les urnes, com va succeir a les europees. Mal assumpte per al procés.
Si guanya Esquerra Republicana, i JxCat arriba en segon lloc, el lògic és que Junqueras advoqui per un Govern independentista liderat per Aragonès. Però Puigdemont vendrà molt car el seu recolzament, per tapar la seva derrota, i la unitat necessària per tornar-hi quedarà feta miques. Si Borràs quedés en tercer lloc, pitjor encara. La derrota de l’expresident seria de tal magnitud que el més probable és que JxCat es llancés a la muntanya, a remolc del Consell per la República, destruint qualsevol unitat. Aquest és el més aspre dels escenaris, i posaria en un compromís ERC. També podria ser, paradoxalment, el que més afavorís un acord d’esquerres.
Cap d’aquestes càbales, ni la més favorable per a Illa ni la més beneficiosa per a l’independentisme, porta a un Govern estable. I en el cas que calgui repetir eleccions, serà la prova que el ‘procés’ ha conduït a un atzucac. El conflicte amb l’Estat continuarà marcant l’agenda política catalana, però el clima serà un altre, i si arriben els indults, encara més. De manera que, per molt que els independentistes tornin a guanyar en escons, la inestabilitat política continuarà sent la norma i el procés no tornarà ser el que va ser. Per les tensions entre els seus dos principals impulsors, per la recuperació del PSC, per les urgències socials de la crisi i per l’empatx d’una societat que reclama canvis.