El veto a Illa
Joan Tapia és president del Comitè Editorial d’EL PERIÓDICO.
Dimecres va irrompre a la campanya un escrit firmat pels dirigents de cinc grups independentistes (JxCat, ERC, CUP, PDECat i la llista extraparlamentària Primàries) en què es comprometen a excloure el PSC de tot pacte per a la formació del pròxim Govern. Curiós, el compromís no surt dels partits sinó d’un petit grup Catalans per la Independència, escindit de l’ANC.
El document confirma que la irrupció d’Illa ha generat inquietud en el sobiranisme. Clar, les enquestes col·loquen el PSC en primera posició, amb 32 o 33 escons, gairebé el doble dels obtinguts fa quatre anys. ERC, que ha votat els Pressupostos de Pedro Sánchez, no vol facilitar les crítiques de JxCat que els turmenta acusant-los d’aspirar a un tripartit d’esquerres, i el PDeCAT, els exconvergentes que tenen opcions d’entrar al Parlament, volen evitar que Puigdemont els titlli de nacionalistes tebis. La por d’Illa traspassa la frontera nacionalista. Ahir la premsa de dretes de Madrid acusava, ni més ni menys que a les seves portades, el candidat del PSC d’haverse vacunat irregularment.
Un document així, a la recta final de campanya, té el valor que té –el candidat del PP diu que és un engany i que el pacte PSC-ERC ja està fet–, però sí que mostra una perniciosa
Després de més de 10 anys de divisió entre independentistes i constitucionalistes, el pitjor seria erigir ‘cordons sanitaris’
voluntat d’exclusió. Si s’apliqués, estaríem davant una cosa similar al pacte dels partits alemanys que prohibeix qualsevol Govern en què participi l’extrema dreta d’Alternativa per Alemanya (AfD).
Després d’un llarg decenni de divisió entre independentistes i constitucionalistes, el que menys necessita Catalunya són els vetos i els cordons sanitaris. És cert que un Govern transversal, d’independentistes i constitucionalistes, seria molt difícil de pactar i articular, però excloure’l ja d’entrada, com a principi sacrosant, indica miopia política i poca consciència de país. No poden voler el millor per a Catalunya els qui, abans de qualsevol discussió programàtica sobre la legislatura, erigeixen el dogma que el partit més representatiu –segons totes les enquestes– de la meitat de Catalunya que no combrega amb el separatisme ha de ser vetat de qualsevol Govern.
A més, excloure el PSC limitaria molt les opcions de govern. Un pacte d’esquerres, d’ERC amb ECP, seria gairebé impossible al necessitar els vots de JxCat i és sabuda la incompatibilitat profunda entre els comuns i els independentistes de Laura Borràs. L’exclusió del PSC forçaria gairebé amb seguretat –i sempre que l’independentisme conservi la majoria absoluta– a una repetició del pacte JxCat-ERC que durant la legislatura passada no ha funcionat.
És més, la dissolució del Parlament només es va produir perquè JxCat i ERC, a punt de grenya tota la legislatura, no van saber acordar ni un nou president per substituir Quim Torra. Quedava legislatura per davant, l’esgotat era l’entesa entre les forces del Govern. El sectarisme era tal que JxCat no va ni tolerar que Aragonès assumís la presidència en funcions que li corresponia. Aragonès només va ser «vicepresident en funcions de president».
¿Volen JxCat i ERC repetir un pacte fracassat? Només hi hauria una possible renovació, l’entrada al Govern de les CUP, el recolzament de les quals seria obligat ja que sembla improbable –cap enquesta no ho contempla– que JxCat i ERC sumin majoria absoluta.
Excloent el PSC, Borràs i Aragonès (o Aragonès i Borràs) estarien gairebé forçats a un «tres quarts del mateix», que els ha acabat atipant a tots dos. Això sí, els antisistema de les CUP podrien ser la cirereta del pastís.