Pros i contres
Un país
Escric a favor d’un país sòlid on la llengua pròpia no és una arma llancívola, sinó l’òrgan vital per continuar sent un país. Un país on les desigualtats no augmentin fins a un límit intolerable, si és que hi pot haver límits tolerables per a la pobresa. Un país que pugui decidir el seu futur (que fàcil que és dir decidir i futur, sense saber de vegades què dir) a través de consensos i de respectes, però sense defallir en un afany de continuïtat de la cultura, del paisatge i de la manera d’habitar-lo. Escric a favor d’un país on no sigui delicte expressar unes idees i fer-ho de manera pacífica, on prevalguin conceptes com civilitat i democràcia, que volen dir construcció d’un ideari de progrés i persecució de tot el que signifiqui corrupció i maldat sota l’aparença plàcida d’uns arguments fal·laços. Un país «on es filtrés la llum com un somriure groc, grisenc» i totes les altres coses que hi afegia Carner. Un país sense presons injustes i amb les tonteries justes aplicades, per exemple, al futbol. Un país que diumenge posaré –no sé com, no sé per què– en una urna. Potser perquè és la forma més civilitzada que conec de fer-ho.
Demolicions Iglesias
Costa saber a què juga Iglesias. La visió benèvola és que vetlla per la relació entre el Govern central i ERC. La mirada menys indulgent contempla una altra voladura de totes les que ja ha fet el vicepresident del Govern. Ballar l’aigua als ulls de Puigdemont o Putin no va a donar cap vot als comuns, més aviat al contrari El procés ha sigut aigua corrosiva per a l’esquerra. Mentre la crisi econòmica colpejava inclement, a Catalunya els carrers s’omplien de banderes i rumbes beatífiques. El combat social va quedar apaivagat per una quimera nacionalista. Els ressorts del poder mai van tremolar.
O Iglesias s’entossudeix a no entendre el tauler polític català o simplement juga una altra partida. Sempre presidida per l’irrefrenable impuls de desprestigiar el PSOE. Des d’aquella «calç viva» que va impedir la formació d’un Govern progressista el març del 2016 (tot hauria sigut molt diferent) fins a donar la raó a Rússia en el seu desprestigi de la democràcia espanyola. Com si a Putin li interessés més això que desestabilitzar Europa. Fa anys que Iglesias destrossa el que va sorgir d’una il·lusió col·lectiva. Costa saber a què juga, és improbable que sigui per a aquell somni.