Un acord que consolida la política de blocs
Quan queden pocs dies per la jornada electoral del 14-F, la campanya a Catalunya ha viscut potser el seu gir de més impacte polític (si s’exceptua la candidatura de Salvador Illa) amb l’acord firmat per les formacions independentistes en què es comprometen a no arribar a pactar el Govern amb el PSC «sigui quina sigui la correlació de forces». La iniciativa va sorgir de Catalans per la Independència, un grupuscle d’escassa representativitat social format per exmembres del secretariat nacional de l’Assemblea Nacional Catalana.
El pacte és una mala notícia perquè suposa un afermament de la política de blocs al voltant de la independència de Catalunya que ha caracteritzat l’última dècada de la política catalana. La divisió del mapa polític en dos camps monolítics que viuen d’esquena un de l’altre (i que, a traç gruixut, representen cada un la meitat de la població catalana) no ha aconseguit que l’independentisme hagi complert els seus objectius ni tampoc ha fet realitat la previsió de dissolució del mal anomenat suflé sobiranista. I per descomptat no ha millorat en res la vida de la societat catalana. Al contrari, ha portat a un bloqueig polític agreujat per la inacabable pugna entre Junts per Catalunya (JxCat) i Esquerra per l’hegemonia en el bloc independentista. L’estèril legislatura que hem deixat enrere dona fe que la societat està pagant un onerós preu a causa d’aquesta paràlisi política. El moviment dels partits independentistes perjudica la credibilitat del discurs d’ERC dels últims temps i específicament en aquesta campanya. Des de la negra tardor del 2017, en unes circumstàncies molt difícils marcades pel judici i la condemna als líders del procés, els republicans han intentat dotar-se d’una veu pròpia per ara, quan queden pocs dies per la votació, afegir-se a un moviment subordinat a JxCat. Fins al moment ERC era l’única formació independentista capaç de formar Govern amb diferents partits. Amb aquest moviment els republicans es lliguen a JxCat i la CUP –que havien deixat clar que només pactaran amb independentistes– i, per tant, perden un important marge de maniobra postelectoral. Algú podria interpretar que ERC ha caigut en un parany que l’allunya de postures que van en el seu propi interès. L’acord té la virtut de clarificar l’escenari. Davant la perspectiva que cap partit aconseguirà una majoria suficient per governar en solitari, els electors saben ara què faran els partits independentistes. Farien bé els altres candidats a explicitar davant la ciutadania si exclouen la possibilitat d’arribar a acords amb altres formacions, com Vox. Són compromisos que està bé que siguin coneguts.
El pacte entre les formacions independentistes perpetua l’estèril mapa polític dividit en dues trinxeres
n